Estudiar o treballar? 1 29 AUTOAVALUACIÓ Redacta un text expositivoargumentatiu en què comentes la lectura següent. Tingues en compte la presentació: la lletra ha de ser llegible, cal que deixes marges de més d’1,5 cm i les línies han de ser rectes (pots ajudar-te amb una pauta). Les preguntes que hi ha després del text, t’ajudaran a comentar les coses més importants en l’ordre adequat. Text 4 27 DE SETEMBRE Hui és el primer dia d’institut des que es va morir la mare. Mentre puge les escales que duen a la classe note tots els ulls a sobre. M’esforce tant com puc per tindre un aire normal, tot i que durant una estona em sent com algú que veu com el seu secret més íntim acaba de ser revelat al món. Pel passadís trobe algunes companyes i faig veure que no les veig, però elles em saluden amb veus flautades i mirades copiades de Winnie the Pooh. Davant de la porta hi ha un grupet de xics. Dos són companys de classe i quan em veuen em saluden cohibits. Un inicia mig pas cap a mi, però quan veu que continue recte es retracta i torna a ficar-se al grup. Somric amb consternació: en certs casos ningú sap mai què dir ni què fer. Més val així, no sabria on ficar-me-les, les frases de circumstàncies. Així que entre a l’aula m’adone que és l’últim lloc del món on voldria estar, hui. Em quede un moment immòbil i respire fondo: em sent a anys llum de tot. La mort de la mare m’ha convertit en un gegant: des d’ací dalt tothom em sembla insignificant, sense distincions. Aquests són els meus companys, encara són fills d’algú, tots vestits igual, tots amb les mateixes cares, que no saben què dir. Preferiria que foren desconeguts, almenys m’estalviaria la faena de saludar-los. Sonia, que ja seu a la nostra taula, em mira i insinua un somriure insegur. Encara me’n separen pocs passos i ja m’imagine les atencions amb què m’obsequiarà durant dies i dies, la seua delicadesa ensucrada. Ja me la imagine ficant-se perfectament en el paper de consoladora de l’afligida i sent que no hi ha dret, que no m’hi veig amb cor, però, sobretot, que raonablement no se’m pot demanar que em sotmeta a tot això. M’he parat al mig de la classe com si el temps s’haguera congelat i en aquest precís instant em venen al cap dues escapatòries possibles. La primera és fer mitja volta i anar-me’n; la segona no cal ni que me la imagine perquè la tinc davant, com una visió sorgida del no-res. Lentament vaig cap al meu lloc, però en comptes de parar i seure, continue cap a la meta. No m’ho puc creure, però és veritat: fins i tot abans d’haver acabat de pensar el que faig em veig ignorar el lloc del costat de Sonia i anar cap a la taula del fons de la classe. Vire cap al no-res i atrac totes les mirades: sent que mitja classe s’aguanta la respiració, pensant que el que veuen només és fruit de la seua imaginació, mentre jo em moc amb càmera lenta i recórrec els pocs passos que em falten fins a la zona roja, i m’hi assec, cosa que els deixa a tots amb la boca oberta, la primera Sonia. –Hola, Gabriele –voldria dir-li, però en canvi m’assec i no dic res. –Hola, Alessandra –em podria dir ell, però en canvi no diu res, perquè ell és el Zero. Gabriele Righi, àlies Zero. Vam començar a dir-li així, jo inclosa, una vegada que a l’hora del pati va trencar el pany d’un dels calaixos de la taula de la tarima per recuperar el mòbil que li havia confiscat la professora de matemàtiques. Quan la profe va tornar, al cap d’un quart, li va dir que l’enviaria a casa amb un zero. I ell, per fer l’estúpid, va preguntar: «Amb qui?». I ella: «Un zero, Righi, que suspendràs amb un zero, m’has entés perfectament». «No el conec, aquest zero», havia replicat ell sense expressió, i ella, amb ràbia, mirant-lo als ulls com si el volguera fulminar i plegant els llavis en una ganyota de menyspreu, va dir: «Tu, Righi, ets un Zero». I tots nosaltres vinga a riure amb la mà davant de la boca, com una colla de micos a dalt de l’arbre, tot i saber que la professora s’havia passat una mica. Però qui hauria defensat aquell pena? I des d’aleshores va ser el Zero per a tots, i va nàixer la llegenda. [...] L’havien suspés un munt de vegades i almenys una vegada l’havien fet repetir, i cada any els professors esperaven que no es tornara a presentar a l’institut. Però ell arribava amb la mateixa motxilla de sempre i la mirada baixa de qui només vol que el deixen en pau. Durant dos anys
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=