Som lingüistes (I) 3 69 TALLER D’ESCRIPTURA CREATIVA Escrivim a la manera de… Bonaventura Carles Aribau Aquest escriptor, polític i economista, va nàixer a Barcelona el 1798 i va morir el 1862. És considerat l’iniciador de la Renaixença, concretament pel seu poema «La Pàtria». Aquest poema, que en alguns llibres apareix amb el nom «Oda a la Pàtria», però que Aribau titulà «La Pàtria», és un dels grans exponents de la personalitat i la ideologia dels poetes de la Renaixença, especialment els de caire conservador. La pàtria, la fe, la llengua, l’amor a la mare i als fills, constitueixen un conjunt d’imatges simbòliques associades a la identitat del seu poble, en una llengua antiga que anticipa el model de Fabra, depurat de castellanismes i vulgarismes. El poema conté elements propis del Romanticisme, moviment del qual s’alimenta la Renaixença: una lira abandonada (símbol de la poesia des de l’antigor), la identificació del paisatge amb l’estat d’ànim, el fat o destí perseguidor, o l’enyor de la pàtria perduda. Text 12 La Pàtria Adeu-siau, turons, per sempre adeu-siau, oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia dels núvols e del cel de lluny vos distingia per lo repòs etern, per lo color més blau. Adeu tu, vell Montseny, que des ton alt palau com guarda vigilant cobert de boira e neu guaites per un forat la tomba del Jueu, e, al mig del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors com conèixer pogués lo front de mos parents, coneixia també lo so de tos torrents com la veu de ma mare, o de mon fill los plors. Mes arrencat després per fats perseguidors, ja no conec ni sent com en millors vegades; així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum [les flors. Què val que m’haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella, si el cant del trobador no sent la mia orella ni desperta en mon pit un generós record? En va a mon dolç país en ales jo em transport e veig del Llobregat la platja serpentina, que, fora de cantar en llengua llemosina no em queda més plaer, no tinc altre conhort. Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis per estranya regió l’accent nadiu, no plora; que, en pensar en sos llars, no es consum ni [s’enyora, ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis. En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia. En llemosí al Senyor pregava cada dia e càntics llemosins somiava cada nit. Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent; e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit. Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat que puga d’home en cor gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria e passe per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, a la posteritat. Glossari Turó: muntanya de poca elevació. Més: però. Migrat: transportat. Llengua llemosina o llemosí: nom amb què els autors de la Renaixença es referien a la llengua, en referència a Llemotges, regió d’Occitània. Llurs: els seus. Ingrat: desagraït. Vagit: plor d’un infant. Puix: ja que, perquè.
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=