69 Som lingüistes! (I) 3 Grup 8: Tipus de narració segons l’extensió. Microrelat, conte i novel·la Text 10 L’estreleta d’or na vegada hi havia un home viudo molt bona persona que tenia una filla fadrina anomenada Carmeta. Aquesta xica era la jove més bonica i més galana de tota la contrada: alta i esvelta, els ulls i els cabells negres com la nit i un somriure tan dolç que encisava l’ànima de tots els hòmens que alguna vegada l’havien vista. El pare de Carmeta es va tornar a casar amb una viuda, mare d’una fadrina de nom Ruquilina. La viuda era una dona plena d’enveges i de maldats, i mai no trobava res de bo. I cal afegir que, per desgràcia, sa filla Ruquilina era una jove més lletja que un diable: baixoteta i grossa, peluda i amb la mirada carregada de mala voluntat. La mare i la filla formaven la parella més desagradable i odiosa de tot el poble. I tothom s’estranyava de veure com un home tan bo com aquell s’havia pogut casar amb aquell cavallot sicilià. –Això durarà poc! –deien alguns. –La dona aquesta el mata en dos dies –afegien les llengües del veïnat. –Bona ferramenta li ha caigut damunt, a la pobra Carmeta –feien els compassius. Efectivament, allò va durar molt poc. Passats uns pocs mesos, el pobre home va morir a causa de la mala vida que li havia donat la seua segona esposa. Però el pitjor de tot fou que va deixar sa filla, que era una flor, en poder d’aquells dimonis emplomats perquè, el mateix dia de la mort de son pare, la madrastra li va dir: –Carme, en aquesta casa mane jo, es farà tot el que diga jo, i no faràs res sense que ho sàpia jo. L’endemà començà una vida molt dura per a Carmeta: ella feia la casa, ella portava l’aigua, ella cuinava, ella escurava i ella treballava per tots. Ruquilina i sa mare estaven sempre gitades o ben assegudes, no feien res. I vet aquí que un dia en què havien fet matança, la madrastra, que era tan melindrosa com la seua filla, li ordenà: –Carme, arreplega el mondonguet del porc i ves a llavar-lo al riu. Afanya’t, que no ens agrada gens la pudor que fa! Carmeta, obedient com sempre, va agafar el gibrell, va posar-hi els budells, la sal i el llimó, i se’n va anar al riu. Malgrat la vida tan trista que duia, Carmeta conservava encara el seu somriure dolç i innocent, la seua amabilitat i, semblava increïble, s’havia fet més bonica encara. Arribà al riuet acompanyada del seu gos, al qual estimava molt, i començà la seua faena. Quan va acabar, va veure que al seu costat hi havia una velleta de cara afectuosa que li va dir: –Cameta, filla, voldries fer-me el monyo? Encara que es trobava molt cansada, Carmeta li va dir amablement que sí. Mentre la pentinava, la vella, que misteriosament sabia moltes coses, li preguntava per la seua vida, per la madrastra i per Ruquilina. Carmeta li ho va contar tot i li va fer el monyo amb tanta dolcesa que la velleta, agraïda, li digué: –Com a premi per la teua amabilitat i tendresa, et regale aquest mocador de seda, però recorda: ara, en tornar cap a casa, quan sentes el burro bramar, tapa’t la cara. Tot seguit cantarà el gall, aleshores, destapa-te-la. Joaquim G. Caturla L’estreleta d’or i altres rondalles. Tàndem Edicions Fes un tast de l’obra!
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=