L’origen i el fonament de la societat i el poder 1 DEL PENSAMENT POLÍTIC MEDIEVAL A LA TEORIA DEL CONTRACTE SOCIAL Com vam veure en la seqüència 7, durant l’edat mitjana fe i raó estaven estretament relacionades. La filosofia no servia tan sols per a tractar de demostrar l’existència de Déu, sinó que, en el pla de la política, les reflexions anaven encaminades a justificar una forma d’organització social en la qual Església i Estat eren dependents entre si. Els governants ho eren per mandat diví i, en moltes ocasions, les seues lleis estaven supeditades als dogmes religiosos, ja que aquests obeïen als dictats de l’Església, que al cap i a la fi era la institució que representava a Déu en la Terra. En Occident, en aquells anys previs a l’època moderna, convivien en la societat dos ordes —Agustí d’Hipona n’hauria dit dos braços— diferents: l’espiritual, representat per l’Església, el màxim exponent de la qual era el Papa, i el terrenal o temporal, que s’ocupava dels assumptes mundans, més vinculats amb qüestions com ara imposar justícia o sancionar aquelles conductes contràries als codis escrits. No obstant això, el primer d’aquests braços, l’espiritual, era sempre superior al segon, que s’hi havia de subordinar, especialment en cas de conflicte entre tots dos. L’Església, per tant, gaudia d’un enorme poder en el desenvolupament de la política occidental, i perseguia aquelles persones que s’oposaven als seus dogmes. Tanmateix, de forma paral·lela al desenvolupament d’un nou corrent epistemològic, al llarg de l’edat moderna es du a terme una espècie de revolució dins de l’àmbit del pensament polític, propiciada en gran manera per la posada en dubte d’aquesta «necessària» relació entre la política i la religió, és a dir, entre l’Estat i l’Església. A mesura que la teoria del coneixement es va allunyant cada vegada més de la vinculació amb la fe, també el pensament polític comença a distanciar-se de la religió, i comença a qüestionar-se que l’orde espiritual i el terrenal hagen d’anar de la mà. És durant aquest últim període que sorgeixen les denominades teories contractualistes, les quals plantegen nous escenaris polítics i formes de govern, no en funció dels mandats divins, sinó de com es pressuposa que som i ens comportem, per naturalesa, els éssers humans. 2 L’ESTAT DE NATURALESA I EL CONTRACTUALISME CLÀSSIC Una de les principals preocupacions del pensament polític modern gira al voltant de quina és la millor forma en què els éssers humans han d’organitzar-se per a poder viure i conviure en societat. No obstant això, aquesta reflexió, que s’ha anat fent des dels orígens de la filosofia —recordem la República de Plató—, pren ací un nou sentit, i ho fa a partir de tres conceptes essencials en la història del pensament polític: el concepte d’estat de naturalesa, el de pacte o contracte social i el de societat civil. No es tracta d’analitzar tan sols quina és la millor forma de govern, sinó també d’intentar establir d’on venim i, a partir d’ací, veure cap a on hem de caminar. De la unió d’aquests tres conceptes sorgeixen les teories contractualistes. Quan es parla d’estat de naturalesa o d’estat primitiu, ens estem referint a la situació suposada en què es trobaven els éssers humans abans d’unir-se en societat, abans fins i tot d’establir qualsevol tipus de norma o sistema de lleis que delimite i condicione el nostre comportament. Parlem d’una hipòtesi que serveix per a imaginar com vivíem i ens comportàvem els éssers humans de manera natural, abans de la instauració de l’estat civil, abans que les normes polítiques, culturals o morals que tenim ara regiren les nostres vides. Com és l’ésser humà per naturalesa? Quins són els nostres comportaments innats? Som éssers socials, solitaris, egoistes, malvats, bondadosos? Davant l’absència de coneixements segurs sobre aquell presumpte estat primitiu en el qual, alguna vegada, hauríem d’haver viscut, nombrosos autors van elaborar diferents hipòtesis sobre com podria haver sigut. Es tracta d’un exercici imaginatiu, purament especulatiu, que mai va succeir, però que ens porta a conjecturar com vam ser per a, immediatament després, tractar d’establir quina és la millor manera d’organitzar-nos políticament per a poder conviure en pau. I ací és on apareix el segon dels conceptes clau: el concepte de pacte o contracte social. Leviatan, de Giacomo Rossignolo. Pastoral, d’Henri Matisse. 13 10
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=