Paraules enamorades 2 GRAMÀTICA 4 FONÈTICA I ORTOGRAFIA: LA SÍL·LABA LA SÍL·LABA Perquè hi haja una síl·laba, hi ha d’haver com a mínim una vocal, atés que les vocals, com ja sabem, són els fonemes més oberts i, per tant, els que articulem sense cap obstrucció de la boca i percebem amb més facilitat. La vocal pot estar acompanyada de consonants; de fet, es diuen així perquè necessiten la companyia de les vocals (con-) per a sonar (-sonants). Així, diem que la síl·laba és l’agrupació d’una vocal com a mínim, que fa de nucli sil·làbic, més una consonant opcional o més (fins a cinc), que fan de marge sil·làbic. Per exemple: car-tes, o-berts, texts. EL DIFTONG I EL HIAT El nucli de la síl·laba és sempre una vocal (només una). Però pot passar que hi haja dues vocals en una mateixa síl·laba; aquest fenomen fonètic s’anomena diftong i, perquè passe, una de les dues vocals ha de ser necessàriament la i o la u, que són les dues vocals més tancades. En eixe cas, el nucli és sempre la vocal més oberta (a, e i o), mentre que la i i la u són el marge sil·làbic (o semivocals), i es representen [j] i [w]. Així, en hereu, la e (nucli) i la u (marge) formen diftong: [e + \ Ew]. Pot passar també que siguen la i i la u les dues vocals que pronunciem en la mateixa síl·laba; llavors, en uns casos és nucli la i, com en cuina [wí], i en altres ho és la u, com en cuixa [új]. I és que, segons la posició del nucli, distingim dos tipus de diftongs: a) quan tenim marge + nucli, com en quatre, egües o iogurt, el diftong és creixent (tancada < oberta); b) quan tenim nucli + marge, com en caure, peu o noi, el diftong és decreixent (oberta > tancada). Quan hi ha dues vocals juntes, pot passar que, en comptes d’un diftong, hi haja el fenomen contrari: un hiat. En eixe cas, les dues vocals formen part de dues síl·labes diferents i no n’hi ha cap que faça de marge, sinó que les dues són nuclis. Això passa sempre que no hi ha cap i ni cap u, com en raó (ra-ó) o coent (co-ent), i sempre que la i o la u són tòniques, com en dia (di-a) o grues (gru-es). Finalment, encara pot passar que hi haja tres vocals en contacte; generalment, hi ha hiat + diftong, com en seua (se-ua) o feia (fe-ia), però hi pot haver un triftong, com en guaitar (guai-tar) o féieu (fé-ieu). Quan hi ha quatre vocals juntes, es produeix un doble diftong, com en guaiaba (gua-ia-ba). LA SÍL·LABA TÒNICA Segons el nombre de síl·labes, les paraules poden ser monosíl·labes (en tenen una) o polisíl·labes (en tenen més d’una), les quals poden ser bisíl·labes (2), trisíl·labes (3), tetrasíl·labes (4), etc. En les paraules polisíl·labes, un dels nuclis es pronuncia amb més intensitat que els altres; llavors diem que la síl·laba que conté el nucli més intens s’anomena síl·laba tònica, mentre que les altres síl·labes s’anomenen àtones. Segons la posició de la síl·laba tònica dins de la paraula, distingim tres classes de paraules: si és en la darrera síl·laba, són agudes (com no-ve-tat); si és en la penúltima, són planes (com au-to-ri-a); i si és en l’antepenúltima, són esdrúixoles (com gè-ne-re). El grup qu + vocal sempre forma diftong (a-de-qua), mentre que el grup cu + vocal sempre forma hiat (e-va-cu-a). També formen hiat la i + vocal dels verbs que acaben en -iar (es-qui-ar), de manera que en present la i es pronuncia sempre tònica en 4 formes (can-vi-e, can-vi-es, can-vi-a, can-vi-en). LA SEPARACIÓ DE SÍL·LABES Per a separar les síl·labes d’una paraula a final de ratlla, hem de tindre en compte tres regles. a) Separem totes les consonants compostes llevat dels dígrafs gu, qu, ig, ll i ny (til-la, però mi-lla). b) Separem els constituents d’una paraula derivada o composta (nos-altres, però no-sa). c) No deixem cap lletra a soles ni a final de línia ni a principi (no separem aquell, però sí d’a-quell). 45
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=