Paraules enamorades 2 GRAMÀTICA 2 MORFOLOGIA: LA FLEXIÓ NOMINAL (I): LA PERSONA I EL NOMBRE LA FLEXIÓ NOMINAL La flexió nominal fa referència a les modificacions formals de persona, nombre i gènere que experimenten tant el nucli del sintagma nominal (noms i pronoms) com els modificadors (determinants i adjectius). L’accident de persona només afecta els pronoms personals (jo, mi, em...) i els possessius (mon, teua, sa...), i té la finalitat d’establir a quin participant ens referim en un acte comunicatiu: la 1a persona (emissor), la 2a persona (receptor) i la 3a persona (ni emissor ni receptor). L’accident de nombre indica si l’entitat a què fem referència és singular (una unitat) o plural (més d’una unitat). Però la correspondència entre el nombre gramatical i el nombre natural no sempre és exacta, atés que la unitat pot ser individual (unitat simple) o col·lectiva (unitat composta). Nombre natural Individual Col·lectiu Nombre gramatical Singular ovella meu rabera nostre Plural ovelles meus raberes nostres Hi ha encara un accident de cas, que només afecta els pronoms mi i si, que són dues recialles del llatí: els fem servir quan no fan de subjecte, és a dir, quan van encapçalats per una preposició (parlen de mi). LA FORMACIÓ DEL PLURAL El plural és molt uniforme perquè sempre té la desinència -s: fill, fills. Una particularitat és que, en la forma plural, recuperen la n etimològica les paraules monosíl·labes o agudes que acaben en vocal (vi, vins; camí, camins), excepte cru (crus) i nu (nus) i paraules com sofà (sofàs) i café (cafés), entre altres. D’altra banda, tenen doble plural les paraules planes que fan els derivats en n (home, homenet), com ara home (hòmens o homes), jove (jóvens o joves), orde (ordes o órdens) i orfe (orfes o òrfens). Les paraules que acaben en les consonants s, ç i x i els grups ix, ig i tx (tots ells fonemes fricatius), per regla general afigen una o en el plural per a distingir-lo del singular: gos, gossos; envàs, envasos; braç, braços; fix, fixos; calaix, calaixos; bateig, batejos; despatx, despatxos. Són excepcions: les paraules femenines que acaben en ç (les façs, les falçs, les calçs), les paraules que acaben en -x i són planes (hèlixs, índexs) i les que acaben en consonant + -x (linxs, esfinxs), com també els mots faxs, matxs i sàndwitxs. I tenen doble plural les que acaben en -sc, -st i -xt: bosc (boscs o boscos), gust (gusts o gustos) i mixt (mixts o mixtos). INVARIABILITAT I DEFECTIVITAT Són invariables els numerals cardinals excepte un (dos, tres...), els indefinits massa, força, prou, més, menys, cap i cada i els noms següents que en singular acaben en s: a) les paraules planes cactus, dimecres, divendres, llapis, tipus, etc.; b) els monosíl·labs fons, ics, pols (f), temps, etc.; c) les paraules agudes algeps, dijous, dilluns, dimarts i socors; d) i les paraules compostes d’un verb més un nom comptable: furgadents, parallamps, etc. (un portamines, dos portamines). Però quan el nom no és comptable, el compost és variable (un gratacel, dos gratacels). Són també variables les paraules cultes que acaben en vocal + -si: crisi (sg), crisis (pl). Una paraula té un nombre defectiu quan normalment s’usa sempre en singular o sempre en plural. Hi ha paraules que solen usar-se en singular (singularia tantum), com ara medicina, fred, oxigen, aigua, cel, etc., encara que en alguns casos podem fer plurals figurats o metafòrics (els cels, les aigües, etc). Per la seua banda, les paraules que solen usar-se en plural (pluralia tantum) fan referència a entitats que estan formades per més d’un element, com ara postres, pantalons, arracades, tisores... 42
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=