Mostra Valencià Actiu 2n

18 El valor material i l’immaterial 1 Comprar i vendre són activitats humanes. Des que les persones vivim en comunitats, ens hem intercanviat béns i serveis, al principi bescanviant-ne uns per uns altres, i més tard per mitjà d’elements als quals s’atribueix un valor: els diners. I des que hi ha diners, hi ha riquesa i pobresa, ves per on, tal com reflecteix aquest fragment del clàssic Oliver Twist. Text 1 Dels primers anys d’infància d’Oliver Els membres de la junta de l’hospici eren molt saberuts i havien descobert una cosa que no descobriria mai la gent normal i corrent: que als pobres els agradava l’hospici. Els pobres tenien desdejuni, dinar i sopar debades tot l’any a canvi de res. Però els membres de la junta no estaven disposats a consentir-ho per més temps, i precisament el dia que va tornar-hi Oliver van prendre les mesures necessàries per a resoldre el problema. La junta va establir una norma segons la qual els pobres podien triar entre morir-se de fam a poc a poc a l’hospici, o morir-se’n ràpidament fora. Amb aquesta intenció van contractar el subministrament de farina de civada en quantitats reduïdes. Després van ordenar que es repartiren tres menjars de farinetes aigualides al dia, amb una ceba dues vegades cada setmana, i mig panet el diumenge. La junta va prendre més decisions que no venen al cas, ja que no afectaven directament Oliver Twist. Però el fet és que a mesura que van anar passant els mesos, les noves normes de la junta començaren a funcionar amb una gran efectivitat. Al principi, van resultar un poc cares per l’augment de pagaments que s’havien de fer als serveis funeraris. Però les noves normes funcionaven: els pobres es morien o s’anaven consumint dins de la roba que, cada dia que passava, els venia més gran. L’hospici perdia hospicians al mateix ritme que els pobres perdien pes. Passats dos o tres anys, els hospicians ja s’havien acostumat a patir fam de tal manera que fins i tot havien de donar gràcies per les racions miserables que s’empassaven tres vegades al dia. I entre els hospicians seguien Oliver i els seus companys, més famèlics que mai. El menjador on es donava menjar als xiquets era una sala enorme amb un perol en un costat. El cuiner, amb el seu davantal i armat amb un cullerot, repartia les farinetes en les escudelles acompanyat de dues ajudantes. Les escudelles no calia llavar-les mai perquè els xiquets les escuraven amb les culleres sense deixar-hi cap rastre del que contenien. Després, es quedaven mirant el perol morts de gana mentre es xuplaven els dits a la caça de qualsevol esguit de farinetes que haguera pogut quedar-hi. Víctimes de les noves normes de la junta, Oliver i els seus companys sofrien, així, els turments propis d’una lenta mort per fam. I arribà el dia que en tenien tanta que un dels companys d’Oliver va dir: –Tinc tanta gana que si no em donen una altra ració de farinetes m’acabaré menjant a qui dorm al meu costat. –Podríem demanar que ens en donen més –va dir un altre–. Si a un li’n donaren, potser ens en donarien a tots. –I si provem en el sopar? –Però qui va el primer a dir-ho? Com que tots estaven d’acord a demanar una segona ració de farinetes, van triar a sorts qui seria el primer a acostar-se al cuiner per demanar-la. I la sort li va tocar a Oliver. Charles Dickens. Oliver Twist. Bromera (adaptació) Vols llegir un fragment més de l’obra? Escaneja aquest QR!

RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=