14 LLEGIM 1 catorze Amb presses i correres Ferran estava preocupat. Sa mare no tenia temps. Sempre deia: «Ui! No tinc temps!». O: «Anem justos de temps!». O: «Per totes les galletes de xocolate del món, Ferran, no em faces perdre més temps!». A Ferran li costava d’entendre què volia dir. Però sabia que quan la mare no tenia temps, remugava. I mirava el rellotge de la monyica. O el rellotge del mòbil. O el rellotge de la cuina. O tots els rellotges alhora, menejant el cap d’una banda a l’altra, molt de pressa. I corria. I no només corria ella. També feia córrer a Ferran. L’agarrava de la mà, i au!, com si algú els perseguira! A Ferran no li agradava gens que passara allò. De matí s’afanyaven pel carrer i els venia just saludar els veïns, encara que tots tingueren ganes de dir bon dia a Ferran. Passaven de pressa per davant del forn de la senyora Clementina, que eixia amb un brioix per a ell, però mai tenia temps de tastar-lo. Ella, llavors, es quedava amb la mà mig alçada i la boca oberta, a punt de dir: «Ai, hui que m’han eixit tan bons!». Cinta Arasa. Mare, vull que sigues com un elefant! Bromera (adaptació) ©Marta Montañá 2n VALENCIÀ
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=