1 M’obliguen a pensar! La filosofia com l’art d’argumentar de manera personal i crítica Ara et toca a tu... 1 Qui eren els autors d’aquests textos? Elabora una fitxa biogràfica de cada un amb l’època a què pertanyen i les característiques d’aquesta. Ací els tens en to humorístic: 2 Analitza i assenyala amb exemples el tipus de llenguatge que s’utilitza en els textos. Si es tracta d’un llenguatge poètic, literari, científic, filosòfic, culte, popular... Assenyala les metàfores, els símils, les paraules tècniques, els girs populars, les frases fetes... És el mateix llenguatge que utilitzaven els mites? Què ha canviat? 3 Hi intervenen els personatges dels mites? En què s’han convertit eixos personatges? Quines raons expliquen els successos? Són raons materials, sentimentals, espontànies, passionals, calculades, egoistes, morals...? Quines conclusions pots extraure sobre la manera de comprendre el món i les relacions humanes dels qui escolten o lligen aquests textos? 4 Quins temes tracten? Són els mateixos dels mites? Ha desaparegut algun tema? Penses que són les preocupacions fonamentals de la humanitat o només dels éssers humans d’aquells temps? 5 Quina intenció té el relat? Vol educar, distraure, generar sentiments, controlar...? Per a què i per a qui s’escriu? Ha canviat la intenció o el públic? 6 Qui creus que arreplega aquestes intencions, objectius i interessos hui en dia? La família, la religió, la ciència, el cinema, la televisió...? 7 Reflexiona sobre si aquest tipus de discursos fomenten el pensament propi o l’inculquen de manera estandarditzada. 8 Aquest vídeo amplia l’explicació sobre aquells primers filòsofs: Recurs 8. Comparació de les explicacions mítiques i les filosòfiques Sòcrates. Quin Zeus? No digues ximpleries. Zeus ni tan sols existeix. Estrepsiades. Però, què dius? Llavors, qui fa ploure? Això, aclareix-m’ho abans que res. Sòcrates. (Assenyalant als Núvols.) Eixos, clar! I t’ho demostraré amb proves de gran pes. A veure: on has vist que alguna vegada ploga sense núvols? No obstant això, el que hauria de ser és que ell fera ploure amb el cel ras i que aquests estigueren absents. Estrepsiades. Per Apol·lo!, amb el que acabes de dir li has donat un bon suport a l’assumpte aquest. I la cosa és que jo abans creia a ulls clucs que Zeus orinava a través d’un sedàs. Però explica’m qui és el que produeix els trons, això que em fa tremolar de por. Sòcrates. Aquests produeixen els trons en ser empesos per totes bandes. Estrepsiades. A veure, a tu que no se’t posa res per davant: com? Sòcrates. Quan se saturen d’aigua i per necessitat són forçades a moure’s, com que estan plenes de pluja, necessàriament són impulsades cap avall; llavors, xoquen els uns contra els altres i, com pesen molt, es trenquen amb gran estrèpit. Estrepsiades. Però el que els obliga a moure’s, qui és? No és Zeus? Sòcrates. Ni molt menys; és un remolí eteri. Estrepsiades. Remolí? No me n’havia adonat, que Zeus no existeix i que en el seu lloc regna ara Remolí. Però encara no m’has explicat res de l’estrèpit i del tro. 17
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=