1 M’obliguen a pensar! La filosofia com l’art d’argumentar de manera personal i crítica Text 3: La filosofia coma espia En aquest context, empareix esp ecialment interessant fer valdre la funció del filòsof per analogia amb el tr eball d’un espia o detectiu que d esconfia, sospita i interpreta, una figura q ue arreplega el que ha sigut la se ua tasca a través de la història i que result a especialment necessària en un a societat que, per circumstàncies que hau ran de ser examinades, és cada v egada més invisible. Qualsevol que preteng a entendre la realitat acaba ado ptant alguna de les seues actituds fonamen tals: desconfiança, reflexió, paci ència, examen dels detalls, capacitat d’ima ginar-se les coses d’una altra ma nera... Com sap qualsevol bon lector o espec tador d’aquesta mena d’històrie s, un detectiu necessita temps per a no deixar-se engan yar per les falses pistes que con necten les coses d’una manera tan evident que no pot s er verdadera. La falsedat foname ntal és l’evidència, l’immediat, la precipitació i l’automa tisme. La filosofia és un combat no tant contra l’error o la mentida com contra eixa forma d’autoengany que és la trivialit at. Estic convençut que la millor crítica social s’exerceix hui des de la lentitud i el cultiu de la complexitat. Amb pressa, neciesa i immediatesa no es construeix cap observatori intel·ligent. Daniel Innerarity. La sociedad invisible. Espasa (traducció) Text 4: La filosofia: més enllà de les coses evidents Fa ja uns quants anys, quan encara anava a escola, van plantejar a la classe de la meua filla la coneguda pregunta sobre a què es dedicaven els respectius pares. Quan li va arribar el torn, ella va contestar que son pare era filòsof. El seu company de pupitre, un poc sorprés per l’exotisme de la resposta, li va reclamar més concreció: «I què fa ton pare?», a la qual cosa la meua filla va respondre: «Mon pare pensa». Davant d’aquesta resposta, el xiquet en qüestió va reaccionar comun autòmat exclamant: «Doncsmon pare també pensa i no li paguen!». [...] Doncs bé, és precisament en la intersecció de totes dues aportacions on hem de situar l’especificitat de la tasca filosòfica. El contingut d’eixe pensar al qual s’aplica el filòsof consisteix en la sospita permanent del que donem per descomptat, d’allò que ni posem en qüestió perquè a penes ho arribem a percebre, això és, a visualitzar com a idea perquè s’ha mimetitzat amb la realitat en mutar a creença i, per tant, ens resulta impossible de sotmetre a crítica. Per formular-ho d’una manera un poc rotunda, el filòsof inicia la seua marxa quan la resta abandona, cosa que quasi sempre sol fer amb un argument del tipus «fins ací podíem arribar». Doncs bé, és quan els altres es retiren, creient-se carregats de raó (quan resulta que només carreguen tòpics en la motxilla) i deixant com a frase de comiat un «bona nit, cresol, que la llum s’apaga», quan el filòsof encén el seumodest cresol i es posa a pensar sobre allò que la resta voldria condemnar a la foscor de l’impensable. Manuel Cruz. «Hi ha qui pensa i no li paguen», El País (18/05/13) 12
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=