A l’hora del pati he anat al lavabo i gairebé tinc un infart. Tenia les braguetes tacades. Bé, no era una cosa terrible, però definitivament no era un pet amb acompanyament. Ara vaig arrere en el temps i t’explique que des de l’estiu passat la mare m’obliga a portar una compresa a la motxilla de l’insti, una altra a la de gimnàstica, una altra a la de manualitats..., i em va fer un tutorial molt exhaustiu, que no m’interessava gens ni mica, de com es col·loca aquest artefacte. Així que, bé, he d’agrair a la mare que fora tan previsora, perquè si no aquest matí jo m’hauria col·lapsat. No t’enganyaré, he sentit, en aquest ordre, fàstic, vergonya i tristesa. He tingut ganes de plorar. Volia estar amb la mare en aquell moment. Et seré encara més sincera, he plorat. M’estava posant la compresa i plorava. Quin espectacle. I per acabar-ho d’empitjorar, la meua millor amiga, Chloé, ha començat a colpejar a la porta. –Telma, què fas? T’estem esperant. No volia eixir, perquè Chloé segur que m’ho notaria. Tenim una comunicació interna molt especial. Sense parlar-nos ja sabem el que ens direm. I pensava que no estava preparada per a explicar-li allò en aquell moment. Ja sé que no he de tindre vergonya per la regla, que és una cosa natural i bla, bla, bla. Però la veritat és que no en volia parlar amb ningú i em sentia avergonyida. M’he torcat les llàgrimes, he eixit com la xica forta i poderosa que soc..., i quan he vist Chloé he tornat a esclatar en plors. Idoia Iribertegui. Regla núm. 1. Bromera (adaptació) 6é VALENCIÀ
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=