Valencià Actiu 3

1 Instruments masculins o femenins? Un altre aspecte molt important és l’accés de les dones als diferents instruments. Tal com han afirmat Adenot o Willener, els instruments estan connotats culturalment, i fins i tot sexualment. Malauradament, encara hi ha instruments masculins o femenins. Fins al segle xx estavamal vist que les dones tocaren un violoncel perquè es col·locava entre les cames, per exemple. A més, ací la mida sí que importa, o això sembla: tradicionalment, els grans instruments, com el contrabaix o els timbals, eren per a homes. I també hi influeix el timbre: el greu està associat al masculí, i l’agut al femení. Per això trobem que, segons la família a la qual pertanyen els instruments, serà «normal» veure’ls en mans de dones, o cridarà l’atenció veure una xica tocant-lo, perquè fins ara no ha estat usual. La secció de cordes sempre ha estat la més feminitzada, amb una mitjana del 50,12% de dones en les orquestres valencianes. La segueixen els instruments de vent fusta (39,57%) i els de vent de metall (1%). En cap de les orquestres analitzades hi ha una dona que toque la percussió. En la secció de cordes, el 100% dels arpistes són dones, però pràcticament no hi ha dones intèrprets de contrabaix (16,7%). En violins, violes o violoncels hi ha paritat home-dona, sobretot en el cas dels violins (47%). A escala estatal, són els violins els que augmenten considerablement la presència de les dones en les orquestres, ja que una de cada dues dones de les orquestres espanyoles són violinistes. No obstant això, al País Valencià la cosa canvia: ací les orquestres tenen més quota femenina gràcies a les flautes, ja que el 85,4% de les intèrprets són dones (enfront del 42% estatal). Però el clarinet tan sols és tocat per un 12,5% de dones. Dit això, els instruments més tocats per dones en les orquestres són: l’arpa (100%), la flauta (85,4%), l’oboé (47,9%), el violí (47,7%), el violoncel (47,5%), la viola (38,7%), el contrabaix (16,7%), el clarinet (12,5 %), el fagot (12,5%) i la trompa (5%). La trompeta, el trombó, la tuba i la percussió no són tocats per dones en les orquestres valencianes analitzades. Si en el món de les orquestres les dones no tenen la visibilitat que mereixen, no és res comparat amb altres gèneres com el jazz, especialment el jazz simfònic de les big bands. Quan no s’inclouen vocalistes o pianistes, el percentatge de dones intèrprets està al voltant del 10%. Si observem les xifres d’instruments de vent de metall (trompeta, trompa, trombó…), entendrem per què es dona aquesta situació, ja que els instruments solistes per excel·lència són el saxòfon o la trompeta, i malauradament ja condicionen la participació de la dona. Les dones prenen la batuta Començàvem aquest article amb un titular que va aparéixer fa poc en els mitjans de comunicació. Efectivament, Beatriz Fernández va dirigir «El fallero» durant la XIV Entrada de Bandes de Música de València. Va coordinar l’actuació de 14 agrupacions musicals i va demostrar que les dones estan capacitades per a això i molt més (una pregunta: els homes han de demostrar-ho?). El Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València té 130 anys de vida i tan sols quatre dones hi han participat com a directores. La primera va ser, en 1986, Pilar Ruiz al capdavant de la Societat Unió Musical de Simat de la Valldigna. Beatriz Fernández, Lidón Valer, Amparo Edo, Dunia Pérez, Imma Mateu o Pilar Vañó són algunes de les moltes dones que han demostrat la seua vàlua per a portar la batuta. El mateix passa en el món de la composició: en 130 anys d’història del mateix certamen, cap obra simfònica de compositora espanyola o valenciana ha estat interpretada. Només han estat tres les compositores estrangeres que ho han aconseguit, i això que tenim compositores de gran qualitat com per a reivindicar i donar a conéixer la seua obra. Desfer-se del mur de so De la mateixa manera que es parla del sostre de vidre, que impedeix que s’avance en la igualtat de gènere en els nivells ocupacionals i salarials, Javier Noya advoca per parlar del mur de so, igualment invisible i discriminador per a la dona en el món de la música clàssica. Però en ple segle xxi, amb la dona més apoderada que mai i els homes començant a tindre consciència de la situació, han de canviar les coses. La situació pot començar a canviar si s’implanten audicions a cegues, ja que augmentaran la probabilitat que les dones entren a les orquestres. També s’haurien d’implantar mesures de conciliació laboral que permeten a la dona compatibilitzar l’activitat familiar i la musical sense necessitat de triar entre l’una o l’altra. Des del sistema educatiu i els mitjans de comunicació s’hauria de fer molt més visible l’aportació de les dones a la música. I, per descomptat, mentre la situació no es normalitze, almenys en les orquestres o bandes de titularitat pública, caldria exercir mesures de discriminació positiva. De segur que arribarà un dia que articles com aquest no siguen necessaris. Perquè la presència de les dones en bandes i orquestres tocant tot tipus d’instruments, dirigint i component, serà allò normal. Article publicat en el núm. 424 (març 2017) de la revista Saó, dedicat a les dones en la música valenciana 25

RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=