27 Musiquem? unitat 1 33 Llig el text i contesta les preguntes. Cada vegada hi ha més persones que gràcies a Internet miren de publicar les seues creacions musicals sense haver de recórrer a la indústria musical. Coneixeu algun o alguna cantant que s’haja fet famós a través de les xarxes socials? Us atreviríeu a penjar la vostra música perquè gent de tot el món l’escoltara? Cal pensar bé les coses, perquè potser la fama no és tan bona com ens pensem... Text 3 Sense res més a fer, vaig estar xafardejant entre les carpetes del meu germà per posar-me una mica al dia dels darrers dos anys. Vaig trobar un parell d’arxius amb fotografies on eixien els meus germans i els seus amics. En un altre, més recent, hi havia imatges d’Aaron amb Dalila en un parc. En cap eixien fent-se un bes, però sí que se’ls veia amb una actitud força acaramel·lada. Estava a punt d’apagar l’ordinador quan em vaig fixar en una última carpeta situada a la cantonada inferior de l’escriptori. «Composicions», es deia. Sense esperar ni un segon, vaig fer doble clic sobre la carpeta i en vaig contemplar el contingut. A dins hi havia una desena d’arxius de música sense cap més títol que un munt de números i dues carpetes més: «Partitures» i «Acabades». Vaig ignorar la primera i vaig atacar la segona. –Vaja... –vaig remugar alhora que passava el ratolí sobre els sis arxius que hi havia. En vaig triar un a l’atzar i vaig endollar els auriculars als altaveus perquè ningú més descobrira el que estava a punt d’escoltar. Ni jo mateix m’esperava una cosa semblant. La melodia començava amb els acords d’una guitarra. Més tard va entrar un teclat i un parell de violins amb una bateria de fons. Tenia força, energia i era molt enganxosa. S’abraçava a les meues neurones i a les meues terminacions nervioses amb una senzillesa espaterrant i em temptava de posar-me dret i començar a ballar o, com a mínim, a portar el ritme amb els peus i les mans. Jo no era cap expert en música (sí, quan anava amb cotxe posava la ràdio i tal, però amb prou faenes podia anomenar correctament el títol d’una cançó o el seu autor) i, tot i així, vaig saber que aquella música era bona. De fet, molt bona. Per a mi i per a qualsevol que l’escoltara. I el més increïble de tot era que la veu que la interpretava era la d’Aaron. Des de quan cantava així? Si algú m’haguera dit que es tractava d’un professional amb diversos Grammy al darrere m’ho hauria cregut. Però no. Era Aaron. El meu germà Aaron! Tenia el to perfecte, l’afinació exacta i feia aquelles coses que molen tant amb la veu, modulant-la per aconseguir un efecte quasi hipnòtic com si fora professional. Els greus, els aguts... no hi havia una nota que se li resistira! I, a sobre, semblava cantar des del cor. Sí, la idea em va sonar cursi fins i tot a mi, però no hi havia cap altra manera de descriure-ho. Quan havia aprés a cantar així? Havia fet classes? I jo per què no? Sense adonar-me’n, m’havia anat inclinant a sobre de la taula amb la mirada fixada a les barres de so del reproductor. Quan la cançó va acabar, vaig tornar a seure amb l’esquena al respatler i amb els últims acords de la cançó dissipant-se en la meua memòria. La volia tornar a escoltar. Les volia escoltar totes!
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=