1 MODEL D’AVALUACIÓ Unitat 1. Valencià actiu 1r ESO Nom: ................................................................................................................................................................................................................................................................. Grup: ...................................................................... Data: ................................................................................................................................................................................................................................................................. Qualificació: ................................................ 1 Llig el text i, en acabant, marca V (vertader) o F (fals). Somni La nit no es presentava gens plàcida, i com que les alternatives eren escasses, Ida sintonitzà finalment l’MTV per sentir-se, almenys, una miqueta acompanyada mentre sopava. Devorà amb ganes la carn i es menjà les verdures perquè li semblava sentir la veu de sa mare, recordant-li els avantatges d’una alimentació equilibrada; després va assaborir un gelat de maduixa deliciós i, en acabant, llevà taula, ordenà el menjador, guardà els coberts al rentavaixelles, que s’encarregaria de posar-los al seu lloc, i va decidir que mereixia un bon relax. Va omplir la banyera amb aigua tèbia, hi posà unes sals de bany que tenien no sé quantes virtuts terapèutiques i passà més de mitja hora dins l’aigua, amb els ulls tancats i el cap deslliurat de pensaments, dedicada exclusivament a gaudir l’agradable sensació que produïa l’hidromassatge en tots els porus de la seua pell. Entre unes coses i altres, quan acabà d’eixugar-se els cabells, curts però molt espessos, havia arribat l’hora de posar-se al llit, i com que sabia molt bé que si es gitava excitada per tantes emocions no podria dormir, Ida buscà el seu reproductor de música, programà una gravació ràpida d’unes quantes peces de música clàssica i, finalment, trià una versió de les tocates de Bach, interpretades al clavecí per una virtuosa de l’instrument. Era una música que Ida havia trobat sempre encantadora, ideal per a escoltar-la fins que la vencera la son. Però, a pesar de totes les precaucions que havia pres i a pesar que estava molt cansada perquè s’havia fet molt tard, aquella nit Ida no va dormir com solia. Es despertava de tant en tant, amb els nervis a flor de pell, segurament perquè, encara que ella no la podia sentir, intuïa que la pluja repicava d’una manera incessant sobre les teulades de la ciutat, amb una insistència enervant, com un animal lligat que es lamentara per la seua condició d’esclau i cridara demanant la llibertat. I aquell soroll somort i continu era capaç de convertir en un flam els nervis d’acer de la persona més serena del món. Per fi, ja ben entrada la nit, el cansament va derrotar la seua imaginació i Ida va dormir plàcidament. Induïda, sens dubte, per la música que havia envaït lentament els seus sentits i per unes pàgines de l’Odissea que havia llegit abans d’apagar el llum del dormitori, somià que navegava en un vaixell antiquíssim i fràgil, amb el valerós Ulisses i els seus homes, i que la nau avançava a mercé dels vents i dels déus, víctima dels capricis de la mar, que la duia on volia amb la seua força incommensurable. Precisament quan, per una broma del destí, estaven a punt d’arribar a Ítaca, després d’haver-se enfrontat a la força dels ciclops i als cants de les sirenes, després d’haver superat amb astúcia les proves de Circe, després d’haver-se deslliurat, amb molta força de voluntat, dels lotòfags i després d’haver passat per molts altres perills inconcrets i difícils de descriure, Ida es va despertar amb una sensació estranya. Havia parat de ploure, però el cel estava encara gris i feia una miqueta de fred. Ida va tremolar, es va arrupir, peresosa, entre els llençols que havia apartat en el transcurs d’aquella agitada nit i, quan es disposava a girar-se de l’altre costat, confortada per l’escalforeta del seu propi cos i mig endormiscada encara, va sentir un estremiment que li recorregué la columna vertebral de dalt a baix i va botar de sobte, com impulsada per un ressort. Havia vist el cel dins la seua habitació! Al principi no s’ho volia creure i es va pessigar un braç, convençuda que seguia somiant coses cada vegada més estranyes. Però notà clarament el pessic i va ser en incorporar-se quan va descobrir, amb el cor en un puny i amb un nus a l’estómac, que aquell somni no havia estat induït només per la música i la lectura, sinó també pel moviment. Perquè el seu llit surava enmig de l’oceà com una nau a la deriva. Josep Franco. Anàdia, la ciutat submergida 24
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=