Quadern Avança't 3r ESO

07 Una vida de novel·la La novel·la 1. Llig aquest text. Ara hauria de posar per escrit tot el que m’ha explicat en Kevin mentre berenàvem a la cafeteria de l’hospital, però estic cansada i em temo que les emocions farien que em sortís massa cursi. Ho deixaré per demà. Vegem: per on començo? No ho faré pas pel principi (això està massa vist), sinó pel final. Si aspiro a ser una escriptora de debò, com pronostica la de castellà quan em vol fer la pilota, m’hauré d’acostumar a jugar amb les seqüències temporals... Aquesta tècnica narrativa ens l’ha explicada ella a classe i se’n diu cronologia inversa. Situem-nos. El present: en Kevin i la seva mare són en una habitació d’hospital. Ella ha patit una pneumònia aguda que l’ha deixada al caire de la mort. Ell s’hi passa gairebé les vint-i-quatre hores i només se’n va una estona a casa seva per dutxar-se i canviar-se de roba. Mare i fill van a l’hospital la nit que ella cau a terra perquè arriba als trenta-nou i mig de febre i de la boca li surten uns xiulets esfereïdors. Casa seva, de fet, no és una casa, ni tan sols no és un pis càlid de trenta o quaranta metres quadrats ideal para parejas. Casa seva és l’habitació rellogada on dormen mare i fill, en un pis-pastera, fred com una nevera, compartit amb altres sis immigrants que, com ells, no tenen prou diners per pagar les factures de l’aigua, la llum i el gas. Unes factures que, ara que la mare no pot anar a fregar escales (com la mama, tu!), no se sap ben bé qui les pagarà. I és que no hi ha ningú més a la família d’en Kevin, perquè els seus pares estan separats (òndia, com els meus!). El seu pare fa un any que és a l’Equador, amb la querida i un fill de dos mesos que tècnicament és germanastre d’en Kevin, el qual encara no coneix. En té una foto, això sí, que li va enviar per WhatsApp. «Para estrechar el vínculo», li va dir, el pocavergonya. Amb la crisi, el pare va perdre la feina (recoi, quantes coincidències, no?) i va decidir tornar al seu país perquè un cosí seu li oferia feina de jornaler en una hacienda, però ells dos es van quedar perquè el seu projecte familiar havia estat que en Kevin estudiés i aconseguís tenir un futur a Europa, que per això l’havien fet venir quan els van concedir el reagrupament familiar... I vet aquí en què ha quedat el gran projecte: la mare malalta i sense feina, en Kevin sense estudis i el pare desaparegut. Una merda de projecte, per dir-ho ras i curt. La nostra situació, comparada amb la seva, és de privilegiades. I fins ara no he fet res més que rondinar i compadir-me. Com va dir un dia la profe de castellà: «Nada es verdad ni es mentira, todo depende del color del cristal con que se mira». Ara que sé com és la vida d’en Kevin, m’he fet el propòsit d’ajudar la mama. També deixaré de burxar-la per tot, com si ella tingués la culpa del que ens ha passat. També miraré de ser més afectuosa amb el papa. Al capdavall, encara que a vegades es comporti com un beneit, he de reconèixer que s’esforça a buscar feina... I que abans de separar-se ell no tenia cap querida. Almenys que jo sàpiga... Jordi Serra Mayoral. On vas, Rut? Animallibres (adaptació) 56 Edicions Bromera

RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=