Amb raó 02 LLEGIM I COMPRENEM 1. Llig i escolta aquest text. Veus I en seremmés demil UNALMES - Rosa Roig Celda 7 març 01:00 h Per a mi com a escriptora, escriure sobre les dones i la literatura és un exercici de presa de consciència, de recerca interior, però també, i sobretot –afirmaria–, de denúncia, d’ocasió per al record, de reivindicació del passat i de formulació d’exigències per al futur. Per tant, un acte de compromís amb la visibilització de les dones en la cultura, acompanyada d’una revisió de com hem arribat fins ací, com a membres ocultes d’un cànon artístic que ignora les obres d’art generades per lameitat dels membres de la societat. I aquesta invitació, que no és la primera i desitgem que no siga l’última, sempre ens planteja les mateixes preguntes, alhora que amplia el ventall de les nostres respostes. Per tant, benvingudes les oportunitats que se’ns brinden per a prendre consciència de quina és la relació entre les dones i la literatura. Fa temps que diemque les dones escriuen de tot. El que ignoràvemés que ho han fet des de sempre, que tot i les dures circumstàncies amb què han hagut de combatre, no han deixat de fer-ho mai, ni en cap lloc del planeta. En canvi, han sigut esborrades de la nostramemòria, no són els nostres referents, no coneixem la seua obra, ni el que han aportat al saber de la humanitat. El silenci, l’oblit, ha caigut sobre elles i la seua desaparició del nostre imaginari col·lectiu és una mutilació, de la qual no ens podrem guarir si no invertimmolts esforços personals i col·lectius en la reconstrucció. Perquè el silenci i l’oblit són intencionats. [...] Insistim, fa temps que les dones escriuen de tot, d’elles, del món, de la guerra, de les batalles, de l’amor, del dolor, de la maternitat, de la mort, del que temen, del que volen, del que desitgen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegírem: Ana Comneno (Bizanci, segle xii), Safo (Lesbos, segle vii), Iaia de Cízic (Roma, 100 aC), Duoda (segle ix, comtessa de Barcelona), Àmat Alaziz (segle x), Hassanda Al-Tamini (segle viii) –poetes andalusines–, la comtessa de Dia i les trobairitz, Cristine de Pisan (Venècia, segle xiv), sor Isabel de Villena (València, segle xv) oMaria Beneyto (València, segle xx). Escriuen de tot i ho fan des de famés de quatre mil anys, des que Enheduanna, princesa i sacerdotessa, des de Mesopotàmia, rubricara el seu himne a Inanna i Ebih amb un «Soc Enheduanna, la sacerdotessa de Nanna», fet que començà la literatura d’autor, perquè el primer escriptor el nom i les circumstàncies del qual són conegudes és una escriptora. Ho sabíeu? Doncs jo pràcticament me n’acabe d’assabentar. Fa uns quants anys escrivia Maria-Mercè Marçal en la seua «Cançó de fer camí», Dins la pell de l’ona salada, serem cinc-centes, seremmil. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem nostra la nit. Només hem de desfer el camí que ens ha portat fins ací, on segons Laura Freixas, només publiquen un 20% d’escriptores i la seua presència en la premsa representa un 15%; on un 7,6% dels referents culturals i científics que apareixen en els llibres de text de l’ESO són dones, segons Ana López. Només tenimpreguntes i una profunda admiració per les dones que ens han precedit, per la seua obra i la seua determinació. Manola i jo vam començar fa poc de temps a desfer el camí: ens trobàrem dins la pell d’una artista, i buscàrem les que eren comnosaltres; fa tres anys, éremdues «anomalies», despertàvema l’art, tard, des de la frontera, des del dolor i la refeta. Fa tres anys n’érem dues i ara ja en sommés de mil. Font: www.diarilaveu.com (adaptació) Escolta la versió cantada del poema. 26
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=