Paraules enamorades 2 TEXT I DISCURS 3 SOCIOLINGÜÍSTICA: ELS REGISTRES La variació diafàsica fa referència als canvis que es produeixen en l’ús de la llengua en funció del context en què es troba el parlant en un moment determinat, és a dir, segons l’àmbit d’ús. Les varietats diafàsiques s’anomenen registres i depenen de quatre factors relacionats entre ells: a) El tema, que pot tractar-se de manera general (un mal de panxa) o especialitzada (una gastroenteritis). b) El grau de formalitat. Per formalitat entenem el conjunt de regles socials que determinen el comportament adequat i correcte d’una persona segons la situació en què es troba (per exemple, és adequat cridar en un concert de música rock, però no en un musical o en una òpera). Des del punt de vista de l’ús de la llengua, en aquest aspecte cal considerar la confiança que els parlants tenen entre ells, el lloc on es parla, etc. Així, els registres no són formals o informals en termes absoluts, sinó que hi ha una gradació entre allò més formal i allò més informal. c) El canal de comunicació, que pot ser oral o escrit, preparat o espontani, etc. Tradicionalment, els textos orals podien ser formals o informals (un discurs polític era formal, però una partida de truc era informal) mentre que els escrits quasi sempre eren formals. A partir de l’aparició d’Internet, han aparegut contextos nous en què es barreja allò oral i escrit, com ara el xat, i l’escrit no s’associa necessàriament a la formalitat. d) La intenció comunicativa, que determinarà la manera com interactuen emissor i receptor. Així, ens podem expressar de manera objectiva o subjectiva, amb una actitud persuasiva o neutra, suplicant o orgullosa, etc. COL·LOQUIAL I ESTÀNDARD Si combinem aquests quatre factors, obtindrem el registre adequat a cada àmbit d’ús. A grans trets, en podem distingir dos: el col·loquial i l’estàndard. El registre col·loquial s’empra en àmbits d’ús quotidians i familiars, quan ens comuniquem de manera espontània i amb una certa confiança amb els nostres interlocutors, és a dir, en contextos informals. En aquests casos, no ens preocupem massa per ajustar-nos a la normativa lingüística (La caïra està trencà), fem servir paraules malsonants (Mira que té collons!), utilitzem una sintaxi poc elaborada, amb oracions inacabades (Vull dir que... ja saps, no?) i usem bona cosa d’interjeccions (Nyas, el got!, Au, Marta!). El registre estàndard ens proporciona un model de llengua que procura superar la variació lingüística i cohesionar els usos lingüístics per a contextos relativament formals, en els quals no hi ha molta confiança entre els interlocutors i la comunicació sol ser preparada i no espontània. Per això, s’ajusta a la normativa (minimitza les diferències dialectals i diafàsiques), evita les paraules malsonants i les interjeccions i fa servir una sintaxi més elaborada. El registre estàndard és propi dels àmbits periodístic, administratiu i acadèmic. Si la situació és molt formal i té unes pautes comunicatives molt definides (com ara les fórmules cerimonials dels oficis religiosos o dels actes institucionals), podem parlar de registre formal. És molt important que tingues en compte que estem parlant sempre d’una gradació segons el context comunicatiu. Així, no és el mateix adreçar-se a una persona desconeguda que a una amiga o una germana, per exemple. En el primer cas, tendirem a fer servir l’estàndard de manera relaxada (Bon dia, em podria posar un tallat, per favor?), mentre que en el segon ens situarem en l’àmbit de la col·loquialitat (Ei, tia, me vols passar el plat p’a que m’escudelle?). De la mateixa manera, en l’àmbit periodístic no és el mateix un telenotícies (que tendeix a ser formal i on predomina l’estàndard) que un magazín (que tendeix a ser més informal i, per això, s’hi combina l’estàndard amb el col·loquial). Finalment, l’àmbit literari s’ha associat tradicionalment al registre formal. Si bé això és cert per l’alt grau d’elaboració lingüística propi de la literatura, cal tindre en compte que, quan s’imita la realitat (com ara en una novel·la o una obra de teatre) es pot fer servir el col·loquial en benefici de la versemblança. Els xats representen un espai híbrid entre l’oralitat i l’escriptura, més col·loquial que formal. 38
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=