Paraules enamorades 2 TEXT I DISCURS 2 COMENTARI DE TEXT: PRÀCTICA Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va ser un dels escriptors i intel·lectuals més importants i influents del segle xx. Va destacar en l’assaig, un gènere que li va permetre reflexionar des d’una perspectiva personal sobre qüestions universals. Diccionari per a ociosos és un dels seus llibres més coneguts. 5 10 15 20 25 30 L’amor, un invent dels trobadors? «L’amor? Una invenció del segle xii!» La frase –promulgada, si no vaig errat, per un erudit ben respectable– podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Fins i tot caldria admetre-la en la seua precisió més taxativa, que ens situa davant del fenomen social i cultural de la poesia dels trobadors. És clar que sempre hi ha hagut «amor», una forma o altra d’«amor», lligant les parelles humanes: sempre, o gairebé sempre –d’ençà que l’home mereix el nom d’home. Sense eixir-nos de la tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe amb una espessa magnificència literària. Però no tots els amors han estat idèntics, i hauríem de distingir escrupolosament entre les diverses espècies o les diverses qualitats d’«amor» que els homes han viscut al llarg de la història. I no hi ha dubte que això que nosaltres anomenem «amor» és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo. Des d’aleshores fins avui, de més a més, «l’amor» s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura. L’«amor» s’ha propagat des d’unes classes socials a les altres, en una transfusió lenta i gradual. No oblidem que l’«amor», en els seus orígens, era «amor cortés»: afer d’aristòcrates i de paràsits d’aristòcrates. Després, l’«amor» salta aquesta primera barrera classista, però continua incardinat a les minories cultes. De mica enmica, el teatre primer, i la generalització de la lectura més tard, ensenyaran l’«amor» a les masses. Les pel·lícules i les narracions «amoroses» constitueixen l’«educació sentimental» de la majoria de joves actuals. I tot això té la seua arrel en el segle xii: en els poemes treballats i conceptuosos dels trobadors, que van suposar un reajustament del lloc de la dona dins de la societat. La dona guanya una possibilitat nova: la possibilitat de ser amant, de jugar un paper actiu en la seua relació amb l’home. La «dama» feudal en principi, la burgesa després, qualsevol dona finalment, adquireixen el dret d’estimar, contra vents i marees. La igualtat és, a hores d’ara, relativament tangible. I, en aquest punt, l’«amor» comença a ser impossible. Perquè l’«amor» –«cortés», «romàntic»– pressuposava el marginalisme de la dona. L’«enamorada» estima, pot estimar o no, el seu amor és decisiu: però sempre i només en la mesura que és sol·licitada per l’«amor» de l’home, del mascle. Una dona-ídol –adorada, reverenciada– no és ja una dona, no és encara la dona, sinó una mistificació de la dona. I això és el que fa crisi. La nostra època jubila l’«amor». Ha arribat l’hora d’inventar un altre amor. Un amor –el de demà– que, probablement, no tolerarà un don Joan ni una Julieta, una Bovary ni un Otel·lo, un Werther ni una Beatrice... Joan Fuster. Diccionari per a ociosos Edicions 62, 2021 [primera edició, 1964] (adaptació) © Mercé Taberner 35
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=