La literatura medieval 3 UNA MIRADA ACTUAL La Divina Comèdia de Dante Cap a finals de març del 2000, haurà fet exactament 700 anys del «viatge» de Dante Alighieri als regnes de l’altre món. El dia que va començar aquesta immensa aventura imaginada, potser el 25 o el 26 d’aquell març (segons alguns, va ser a primers d’abril: tant se val) del 1300, any del primer gran Jubileu de l’Església romana, començava també, simbòlicament, la producció d’una de les creacions escrites més altes de l’esperit humà, tot i que el poeta va començar a escriure la Commedia a partir del 1307. Dante, de la mà primer de Virgili i després de Beatriu, reuneix en els tres llibres del poema narratiu tota la varietat i totes les possibilitats de l’experiència de la humanitat occidental acumulades fins al seu temps, que ja és el principi del nostre: el món clàssic de Grècia i de Roma, la mitologia, la Bíblia i l’Evangeli, l’esperit medieval i la nova societat urbana, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el primer «humanisme», la filosofia i la teologia. L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls. Això, amb un nou llenguatge literari d’insospitades capacitats expressives, més l’aventura humana individual, interior, de salvació, d’horror i d’amor, de mort i de vida, forma el llegat immens de l’obra de Dante. De manera que la Commedia, aquesta és la meua visió, no és simplement un gran poema, una llarguíssima obra en vers, més o menys esotèrica i tancada. Al contrari: és un «poema sacre», com volia el seu autor, però és també –i, per mi, és sobretot– una esplèndida narració, un viatge per a descobrir i ordenar el món sencer i la pròpia vida, com l’Odissea d’Homer, com el Quixot de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce. Llegir la Commedia, ara mateix, com una tirallonga de versos feta de tercines encadenades i més o menys enigmàtiques, és no poder-hi entendre res, o només una aparença. Dante escrivia en vers, perquè havia d’escriure en vers: perquè era «poeta» i perquè llavors les «narracions» es feien en vers. I el lector modern hauria de llegir la Commedia també en vers, com la va escriure Dante, però en primer lloc i sobretot sense perdre la sensació i l’efecte d’estar llegint una narració, un viatge, una història. Fins i tot la sensació de llegir un «novíssim testament» il·luminat i profètic, com imaginava el seu autor amb plena i orgullosa consciència: una nova i definitiva «versió» de la realitat total, de la història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic (ací la poesia és póiesis, creació: i creació radical i perfecta, en un llenguatge també acabat de crear), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. Joan F. Mira. Introducció a la Divina Comèdia. Proa Activitats de comprensió 1. Quins aspectes de l’experiència humana acumulats fins al seu temps reuneix Dante en la Divina Comèdia? 2. Per què diu Mira que aquesta obra de Dante no és sols un poema sinó també una narració i un viatge? 3. Assenyala quin és per a Mira el sentit d’aquest viatge. 4. Què representa la figura de Beatriu? 5. Per què tenim la sensació, llegint la Divina Comèdia, de llegir un «novíssim testament»? 6. Com hauria de llegir el lector aquesta obra de Dante? Activitats de comentari i de contextualització 7. Amb quines altres obres de la literatura universal compara Mira la Divina Comèdia? 8. Redacta un resum breu de l’argument de cada una. 9. Resumeix els aspectes més importants de la Divina Comèdia que destaca Mira en aquest text. 94 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=