La literatura medieval 3 LECTURES Masetto escoltava tota la conversa, i disposat a obeir no esperava res més que l’una d’elles se l’enduguera. Les monges, després de mirar pertot i comprovar que no les podien veure de cap banda, atansant-se a Masetto la qui havia començat a enraonar, el despertà, i ell de seguida es posà dret; i llavors, prenent-li la mà amb gestos manyacs, mentre ell feia una rialleta de babau, el portà a la cabaneta, on Masetto sense fer-se pregar massa feu el que ella volgué. Després ella, com a companya lleial, obtingut el que volia, passà la tanda a l’altra, i Masetto, sempre mostrant-se beneitó, feia el que volien; i abans de deixar- lo, cadascuna volgué provar més d’una vegada com en sabia el mut de cavalcar. En acabat, enraonant entre elles, deien que era ben bé una cosa tan dolça com els havien dit, i més encara; i trobant el moment oportú, anaven sovint a esplaiar-se amb el mut. Vingué un dia, però, que una companya, des d’una finestreta de la seva cel·la, s’adonà del que feien i ho digué a dues altres; i de primer tingueren el raonament d’acusar-les a l’abadessa, però després, canviant de parer, convingueren amb elles de participar del poder de Masetto; i totes tres foren companyes de les altres en diversos temps. Finalment, l’abadessa, que encara no s’havia adonat d’això, passejant tota sola pel jardí un dia que feia molta calor, trobà Masetto, el qual de dia amb poca feina es cansava de tant que cavalcava de nit, i dormia tot estirat a l’ombra d’un ametller; i havent-li alçat el vent la roba del davant, estava tot destapat. En esguardar això la monja, i estant sola, caigué en el mateix apetit en què havien caigut les seues monges més joves; i despertant Masetto se l’endugué a la seua cambra, on el tingué diversos dies (amb gran desolació de les monges perquè l’hortolà no anava a treballar l’hort), provant i tornant a provar aquella dolcesa que ella abans solia criticar a les altres. A la fi, el retornà a la seua estança, però com que el volia amb ella molt sovint i el reclamava més que no esperava, no podent Masetto satisfer-ne tantes, comprengué que fer-se passar per mut, si continuava així, podria donar-li molt mal resultat; i per tant una nit, trobant-se amb l’abadessa, deixant anar la parlera, començà a dir: –Madona, he comprés que un gall es basta completament amb deu gallines, però que deu homes amb prou feines poden satisfer una dona, i n’he de servir nou; de cap manera, doncs, jo no podria durar, sinó que he arribat a tal punt, per tot el que fins ara he fet, que ja no puc més, ni poc ni molt; per tant o em deixeu anar en nom de Déu o mireu de trobar-hi remei. L’abadessa, sentint parlar qui creia mut, s’atordí tota i digué: –Què és això? Em pensava que eres mut. –Madona –digué Masetto–, jo ho era, però no de naixement, més aviat per una malaltia que em privà de la parla; i ara que per primera vegada aquesta nit la sent recobrada, en done de tot cor gràcies a Déu. La dona se’l cregué, i li preguntà què volia dir això que n’havia de servir nou. Masetto explicà el seu cas; i oint això l’abadessa, se li acudí que no hi havia cap monja més sàvia que ella, perquè, discretament, sense deixar partir Masetto, es determinà de trobar la manera de resoldre el cas amb les seues monges. I com que per aquells dies morí l’ecònom, amb el consentiment de totes, havent-se descobert al capdavall el que havien fet d’amagat les unes de les altres, convingueren, amb complaença de Masetto, que la gent del voltant cregueren que, per les seues oracions i pels mèrits del sant a qui era dedicat el monestir, Masetto havia recuperat la parla després de ser mut llargament; i el feren ecònom i distribuïren les seues feines de tal manera que ell les pogués comportar. En les quals feines, si bé engendrà bastants escolanets, tanmateix la cosa procedí tan discretament que no se’n sabé res fins després de morir l’abadessa, quan Masetto ja era prou vell i amb ganes de tornar-se’n ric a sa casa, i quan es descobrí, ho pogué fer fàcilment. Així, doncs, Masetto, vell, pare i ric, sense haver de nodrir els fills ni despendre res per ells, havent sabut treure profit de la seua joventut, tornà a l’indret d’on havia sortit amb una destral a l’espatlla, tot afirmant que així tractava Crist qui li posava banyes damunt la corona. Giovanni Boccaccio. Decameró. Edicions 62. Traducció de Francesc Vallverdú 88 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=