La literatura medieval 3 LECTURES DECAMERÓ, BOCCACCIO Novel·la primera de la tercera jornada Masetto de Lamporecchio, un jove llaurador, en assabentar-se que l’hortolà d’un petit convent havia deixat el treball, va decidir presentar-se a l’administrador del convent (l’ecònom), fent-se passar per mut, per sol·licitar aquesta feina. L’ecònom, d’acord amb l’abadessa, el va contractar per treballar l’hort. [...] Llavors, havent-se adonat l’ecònom que sabia treballar molt bé, li demanà amb signes si volia quedar-se i Masetto li respongué amb signes que faria el que ell volguera, per la qual cosa l’admeté i li encarregà que treballara l’hort, indicant-li allò que calia fer; després, se n’anà a fer altres encàrrecs del monestir i el deixà. I mentre treballava un dia i un altre, les monges començaren a importunar-lo i a fer-li burles, com sovint succeeix amb els muts, i li deien les paraules més atrevides del món, creient que no les podia entendre; i l’abadessa, que potser s’imaginava que no tenint parla tampoc no tenia cua, no se’n preocupava ni poc ni gens. Ara: va passar que un dia, mentre reposava després d’haver treballat molt, dues monges jovenetes, que passaven pel jardí, s’acostaren allà on era ell, i el començaren a mirar; aleshores l’una, que era més desimbolta que l’altra, digué: –Si creguera que em podries guardar un secret, et diria el que he pensat més d’una vegada, i que potser a tu també et podria convenir. L’altra respongué: –Parla amb confiança, que no ho diré mai a ningú. Aleshores la desimbolta començà: –No sé si t’adones de com ens tenen de lligades, ni del fet que aquí dins mai no gosa entrar-hi cap home llevat de l’ecònom, que és vell, i aquest mut; i jo he sentit dir a moltes dones que venen per aquí que totes les dolceses del món són menudes en comparació de la que es té quan una dona es desfoga amb un home. Per aquest motiu moltes vegades m’ha vingut al cap de provar si és així amb el mut, ja que no ho puc fer amb un altre; i ell és el millor del món pel que fa al cas, perquè, encara que ho volguera, no podria ni sabria dir-ho; ja veus que és un xicot babau, molt crescut de cos però no d’enteniment. M’agradaria de saber què en penses. –Ai, Senyor –digué l’altra–, què dius ara? No saps que nosaltres hem fet prometença de la nostra virginitat a Déu? –Oh –digué ella–, tantes coses se li prometen cada dia que després no es compleixen! Si nosaltres li hem promès això, ja en trobarem una altra o unes altres que ho complesquen. I la companya digué: –I si quedàvem prenyades, què passaria? Ella llavors va dir: –Ja comences a pensar en el mal abans que et vinga; quan passara això, caldria pensar-hi aleshores; hi ha mil maneres de fer que no se sàpiga mai, sempre que nosaltres mateixes no ho expliquem. Sentint això, aquesta, tenint ja més ganes que l’altra de provar com era de viril l’home, digué: –Ara bé: com ho farem? I ella respongué: –Guaita, ja ha passat la nona; em sembla que les germanes són totes a descansar, llevat de nosaltres; mirem per l’hort si hi ha algú, i si no hi ha ningú, no cal fer res més que agafar-lo de la mà i portar-lo a la cabaneta que li serveix de refugi, i allí l’una s’està dintre i l’altra fa la guàrdia. És tan poca-solta que li farem fer el que voldrem. Pàgina original del Decameró. 87 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=