La literatura medieval 3 LECTURES d’un costat cap a un altre, amunt i avall; no els reconforta mai cap esperança ni de pena menor ni de descans. I com grues que canten els seus lais, formant en l’aire una llarga filera, vaig veure com venien, amb grans ais, unes ombres dutes per la tempesta. Per això li vaig dir: «Mestre, qui són aquells que tant castiga l’aire negre?» «La primera d’elles de qui voldries saber alguna cosa», va dir ell, «va ser emperadriu de moltes llengües. Tant s’enfonsà en el vici de luxúria, que feu lícits per llei tots els desigs per evitar els retrets que mereixia. És Semíramis, de la qual llegim que es casà amb Ninus, i el va succeir; regnà en terres on mana ara el Soldà. L’altra és la que es va matar per amor i va trair les cendres de Siqueu; després, la luxuriosa Cleopatra. I veus Helena, per la qual hi hagué un temps tan llarg de dol, i el gran Aquil·les que al final combaté contra l’amor. Veus Paris i Tristany»; i més de mil ombres m’anomenà i mostrà amb el dit, que l’amor va separar de la vida. Quan el meu mestre em va dir aquells noms de cavallers i dames del passat, em vaig sentir ple de pena, torbat. «Poeta», li vaig dir, «m’agradaria parlar amb aquells dos que venen junts i que pareixen tan lleugers al vent.» I ell a mi: «Els veuràs quan seran més a prop d’ací; llavors, els ho demanes per l’amor que els mena, i acudiran.» Tan prompte com el vent els acostà, els vaig cridar: «Ànimes turmentades, veniu, parleu-nos, si ho teniu permès!» Com els coloms que, enduts pel seu desig, venen per l’aire al dolç niu, amb les ales quietes i alçades, portats per l’impuls, aquells eixiren del rengle de Dido i s’acostaren per l’aire maligne: tan fort i ple d’afecte era el meu crit. «Criatura benèvola i amable que, per l’aire fosc, vens a visitar els qui tenyiren la terra de sang, si el rei de l’univers fora amic nostre li pregaríem per la teua pau, ja que et fa pena el nostre horrible mal. Del que vulgueu escoltar i parlar, nosaltres parlarem i escoltarem mentre el vent calle, com ha callat ara. La terra on vaig nàixer és molt a prop d’aquella costa cap on baixa el Po per fer la pau amb els seus afluents. L’amor, que en cor gentil pren aviat, es va encendre en aquest, per la bellesa del meu cos; i és com una ofensa encara. L’amor, que obliga a més amor l’amat, m’atragué cap a ell amb tanta força que encara no m’ha abandonat, com veus. L’amor ens va dur a una sola mort, i a qui ens matà, l’espera la Caïna.» Aquestes van ser les seues paraules. Sentint aquelles ànimes ferides vaig abaixar els ulls, mirant a terra, fins que el poeta preguntà: «Què penses?» Quan per fi vaig respondre, vaig dir: «Ai, quants pensaments dolços, i quants desigs, els van dur a un final tan dolorós!» Després, parlant ja amb ells, vaig afegir uns mots per dir: «Francesca, el teu turment em fa plorar de tristesa i pietat. Però en aquell temps dels dolços sospirs, amb quins senyals, i com, va fer l’amor que coneguéreu els incerts desigs?» I ella a mi: «No hi ha dolor més gran que recordar un altre temps feliç en la misèria, i el teu mestre ho sap. Però si tens tant afany de saber l’origen i l’arrel del nostre amor, t’ho diré com qui alhora parla i plora. Un dia estàvem llegint, per plaer, com s’encengué l’amor en Lancelot; estàvem sols, sense recel de res. Moltes vegades, aquella lectura ens feia alçar els ulls i empal·lidir; i arribàrem al punt que ens va fer caure: quan vam llegir que els llavis desitjats eren besats per un amant tan alt, aquest, que no s’allunye mai de mi!, em va besar la boca, tremolant. Galeot fou el llibre i qui el va escriure. I aquell dia, ja no vam llegir més.» Mentre parlava així un dels esperits, l’altre plorava, i del dolor tan fort jo em desmaiava i em sentia morir. I vaig caure com pot caure un cos mort. Dante. Infern. Labutxaca Traducció de Joan Francesc Mira 84 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=