La literatura medieval 3 LECTURES LA DIVINA COMÈDIA, DANTE Dante i Virgili arriben al cercle segon de l’Infern, on hi ha condemnats els luxuriosos. Es troben primer amb l’estranya figura de Minos, el jutge infernal tret de la mitologia clàssica, que decideix a quin nivell han de baixar els condemnats. A continua· ció, es descriu la ventada incessant que arrossega els esperits en un vol caòtic com en una tempesta eterna i tenebrosa. Ací, començant la llarga llista dels condemnats il·lustres en la història, apareixen Semíramis, Dido, Helena, Cleopatra, Aquil· les, Paris i Tristany, tots culpables de luxúria o de passions excessives. La segona part del cant està dedicada íntegrament als amors de Francesca i Paolo de Rímini, contats per boca de la mateixa protagonista. Dante es va basar en uns fets que havien ocorregut realment. Francesca, filla del senyor de Ravenna, va ser donada com a esposa a Gianciotto («Joan el Coix») Malatesta, senyor de Rímini. Enamorada de Paolo, germà més jove de Gianciotto, tots dos van ser assassinats per aquest. El crim va tenir lloc entre el 1283 i el 1286, i en temps de Dante, per tant, era un fet de plena actualitat. Cant V Vaig descendir així del primer cercle al segon, que conté menor espai però major dolor, turments i planys. Allà hi ha Minos l’horrible, que gruny, i examina les culpes a l’entrada, jutja i disposa segons com s’enrotlla. Vull dir que, quan l’esperit mal nascut es troba al seu davant, tot ho confessa; i ell, que coneix molt bé tots els pecats, mira quin lloc de l’infern li pertoca, i s’enrotlla la cua tantes voltes com el nombre de graus que cal baixar. Sempre n’hi ha molts que esperen davant d’ell, i un darrere de l’altre són jutjats: parlen, escolten, i cauen avall. «Tu que vens a l’hospici de dolor», em digué a mi Minos quan em veié, abandonant un moment el seu càrrec, «mira com entres, i de qui et refies: que l’amplària del portal no t’enganye!» I el meu guia li diu: «Tu per què crides? Ha de passar fatalment, no t’hi poses, perquè així ho volen a dalt, on es pot allò que es vol, i no preguntes més.» Ara sí que comencen a sentir-se les notes doloroses; ja soc dins i, tot d’una, em colpeix un gran plor. Vaig entrar en un lloc que és mut de llum, i que mugeix com la mar en tempesta quan és batuda per vents oposats. La ventada infernal, que mai descansa, arrossega amb violència els esperits, gira, colpeja, i no deixa parar. Quan arriben, portats pel vent horrible, arriben també els crits, els plors i els planys, i les blasfèmies al poder diví. Vaig comprendre que, a un turment així, són condemnats els pecadors carnals, els que sotmeten la raó al desig. Com les ales porten els estornells en temps del fred, en estols abundants, aquell buf duia els esperits dolents Escolteu el «Cant V» recitat per Roberto Benigni. ‘L’infern’, de Giovanni da Modena (1410). 83 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=