La literatura medieval 3 LECTURES EL ROSSINYOL, MARIA DE FRANÇA A la comarca de Saint-Malo, hi havia una ciutat de molta anomenada. Hi vivien dos cavallers i cadascun hi tenia una casa fortificada. Gràcies a la bondat d’aquests dos barons, la ciutat tenia bon nom. L’un s’havia casat amb una dona assenyada, cortesa i agradable, que es feia estimar a meravella i es comportava segons els usos i les bones maneres. L’altre era un jove cavaller molt conegut entre els seus iguals pel seu gran valor i la seua ardidesa. Li agradava portar una vida sumptuosa: participava en molts torneigs, feia grans despeses i regalava els seus béns. S’enamorà de la dona del seu veí. La requerí tant, tant la pregà i tan grans eren les seues qualitats, que la dama l’estimà més que res en el món, no solament per les lloances que n’havia sentit dir sinó també perquè vivia prop d’ella. Es van estimar intensament, però amb una gran prudència. D’amagat, guardant-se de ser descoberts o destorbats i de despertar sospites. I els resultava fàcil, perquè eren veïns: les cases on vivien eren a tocar, i les torres i els salons. No hi havia cap barrera ni cap separació, llevat d’un alt mur de pedra grisa. De les habitacions on dormia estant, només que sortís a la finestra, la dama podia parlar amb el seu amic, que era a l’altra banda; i ell, amb ella. I s’intercanviaven penyores, tirant-se-les l’un a l’altre. Res no els desplaïa: eren feliços. Només que no podien estar junts sempre que ho desitjaven, perquè la dama estava estretament vigilada quan el seu marit era a la ciutat. Però, fos de nit o de dia, sempre tenien el consol de poder parlar l’un amb l’altre. Ningú no els podia impedir que sortissen a la finestra i es veiessen. Es van estimar durant llarg temps, fins que arribà l’estiu, en què reverdegen els boscos i els prats, els jardins floreixen i els ocellets manifesten amb gran dolçor la seua joia damunt les flors. No és gens estrany que els enamorats s’abandonen llavors als seus sentiments! Pel que fa al cavaller, us en diré la veritat: s’hi abandonà tant com pogué. I la dama també, tant amb paraules com amb mirades. A la nit, quan lluïa la lluna i el marit ja era al llit, ella es llevava moltes vegades del seu costat, es posava el mantell a les espatlles i sortia a la finestra per veure el seu amic, que ella sabia que feia altre tant. I es passava vetllant gairebé tota la nit. Tenien la satisfacció de mirar-se, ja que no en tenien d’altra. Tant estigué la dama a la finestra, tantes vegades es llevà, que el seu senyor es va irritar i li preguntà un cop i un altre per què es llevava i on anava. Manuscrit del Lai del Rossinyol conservat a la British Library. 77 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=