La literatura medieval 3 CONTEXT LITERARI 9 FRANÇOIS VILLON Va nàixer a París cap al 1429. La seua obra revela una formació universitària. Mentre era estudiant va conéixer a fons les tavernes i els ambients baixos. El 1455 es va barallar enmig del carrer amb un clergue i el va matar d’una punyalada. Fugitiu, va freqüentar l’ambient dels malfactors i el 1456 va participar en un robatori important. El 1462, després d’haver estat empresonat unes quantes vegades, Villon tornà a participar a París en una baralla de carrer i matà François Ferrebouc, notari pontifici. Va ser processat i condemnat a la forca. Mentre estava empresonat va escriure en un epigrama que «d’una corda de cinc pams penjat, / sabrà el meu coll el que pesa el meu cul». Però la sentència no es va complir. Villon va recórrer al Parlament i aquest li va commutar la pena de mort per deu anys de desterrament de París. A partir d’aleshores el seu rastre es perd per sempre en la història. En una època en què la lírica no acabava de deslliurar-se del convencionalisme i dels jocs retòrics dels poetes cortesans, Villon va saber traslladar als seus versos el patetisme de la seua vida de criminal. Els temes són simples: la realitat concreta de la seua vida, la dolcesa i la vanitat dels plaers terrenals, la bellesa i la decadència del cos humà... Per les idees i la forma dels versos, pertany a la literatura medieval francesa, de la qual és l’últim gran representant. Per la seua manera personalíssima d’expressar la pròpia individualitat, Villon sembla anunciar el Renaixement. AUSIÀS MARCH Juntament amb François Villon, Ausiàs March és el poeta més gran del segle xv. La seua poesia reprén molts dels motius i de les situacions amoroses característics dels trobadors, però també hi són evidents unes transformacions prou significatives. Bàsicament, la combinació de l’experiència amorosa amb la reflexió moral i l’expressió de la pròpia subjectivitat, lligada a la consciència de posseir una individualitat molt poderosa, que se sent radicalment diferent de la dels altres. Per a Ausiàs March, que s’analitza i s’interroga en els seus poemes d’una manera implacable, l’amor és un dilema tràgic, un engany o una passió destructora. Aquesta visió de l’amor fa que un to adolorit impregne tota la seua poesia, fins al punt que l’autor arriba a reclamar que només els tristos s’interessen pels seus poemes («Qui no és trist de mos dictats no cur», així comença un dels més coneguts), o, en un altre vers, a considerar la tristesa com una fatalitat, com una característica constitutiva de la seua naturalesa («d’un ventre trist eixir m’ha fet natura»). La tragèdia d’un jo nascut per a un amor impossible és el fil que relliga la seua biografia amorosa. La utilització de comparacions i d’imatges en general és la part que més ha contribuït a definir la poesia d’Ausiàs March. Es tracta d’un recurs molt utilitzat pels trobadors, però que el poeta porta més enllà, ja que accentua el terreny comú de les experiències comparades per situar el lector més enllà del pretext amorós que hi ha en la base del poema. En les comparacions de March apareixen unes experiències que fan referència una vegada i una altra als malalts, als condemnats a mort, a la mar tempestuosa. Aquestes comparacions, que evoquen les reaccions d’individus posats en una situació límit, són imatges d’una personalitat contradictòria, que s’interroga constantment i que es veu com un cas únic i excepcional, aïllat i separat de la resta dels homes. Imatge de sant Sebastià atribuïda erròniament a Ausiàs March. François Villon. 75 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=