L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 LECTURES pat de companys per a lluitar i córrer amb ells cap a la ciutadella; el furor i la ira em fan perdre el cap, i pense que és una cosa bella morir lluitant. Vet aquí, però, que, esquivant els trets dels grecs, arriba Pantus, fill d’Otris, sacerdot de Febos a la ciutadella; porta a les mans els objectes sagrats i les imatges dels déus vençuts, arrossega ell mateix el seu petit net i, fora de seny, corre cap a casa nostra. «¿On és, Pantus, el lloc clau del combat? ¿Quin sector de la ciutadella prenem?» Just acabava de dir això, quan ell em respon gemegant: «Ha arribat el darrer dia de Troia, la seua hora inevitable. Els troians hem deixat d’existir, ha deixat d’existir Ílion i la glòria immensa dels teucres; Júpiter ho ha traspassat tot sense pietat a les mans d’Argos; els grecs són amos de la ciutat en flames. El cavall, plantat altivament al mig del recinte, vessa homes armats i Sinó, victoriós, propaga arreu l’incendi amb un gest d’escarni. Per les portes obertes de bat a bat n’arriben a milers, tants com en vingueren un dia de la gran Micenes; altres, posant les llances al davant, han interceptat els carrers estrets; un dens rengle d’espases amb puntes lluents es dreça disposat a matar; amb prou feines els sentinelles de les portes s’arrisquen a iniciar el combat i resisteixen en una lluita a cegues». Davant aquestes paraules del fill d’Otris i el voler dels déus, em llance a les armes enmig de les flames, on em criden la funesta Erinis i l’estrèpit i la cridòria que s’alça fins al cel. Se m’ajunten com a companys Rifeu i el qui més sobresortia en les armes, Èpit, que he pogut trobar a la claror de la lluna, com també ens fan costat Hípanis i Dimant, i el jove Corebos, fill de Mígdon, que justament aquells dies havia acudit a Troia abrusat per un amor foll envers Cassandra i, com a futur gendre, ajudava Príam i els frigis, dissortat, que no havia fet cas dels consells de la seua promesa trasbalsada d’inspiració! Així que els veig reunits i que volen arriscar-se a lluitar, comence a incitar-los: «Joves, cors inútilment tan coratjosos, si esteu segurs de voler acompanyar-me a enfrontar un risc extrem, ja veieu la sort de la nostra situació: els déus que havien estat el suport del nostre imperi, tots han desertat i han abandonat els altars i els santuaris; esteu socorrent una ciutat en flames. Lliurem-nos a la mort, i llancem-nos enmig de les armes. Aquesta és l’única salvació dels vençuts: no esperar cap salvació». Això feu créixer el furor en el cor d’aquells joves. Llavors, com llops rapaços en la foscor de la boira, quan els empeny cegament la ràbia irresistible de l’estómac i els esperen amb les goles eixutes els cadells que han deixat al cau, ens llancem pel mig dels trets, pel mig dels enemics, cap a una mort segura, i seguim el camí cap al centre de la ciutat; la negra nit ens envolta amb embolcalls de tenebres. ¿Qui podria explicar amb paraules la desfeta, la mortaldat d’aquella nit, o igualar amb llàgrimes les nostres penes? S’ensorra aquella antiga ciutat que durant tants anys exercí el seu domini; nombrosos cossos jeuen arreu sense vida, al llarg dels carrers, per les cases, pels atris sagrats dels déus; i els troians no són els únics a pagar amb la sang; de tant en tant també el valor es revifa en el pit dels vençuts i cauen els dànaus vencedors. Arreu el dolor punyent, arreu la por i l’espectre de la mort multiplicat. Virgili. L’Eneida. Labutxaca Traducció de Joan Bellés Enees fugint de Troia en flames, de Federico Barocci. 61 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=