L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 LECTURES L’ENEIDA, VIRGILI Cant II La destrucció de Troia Era l’hora en què comença el primer son per als fatigats mortals i, per un regal dels déus, s’infiltra com el més gran plaer. Vet aquí que en somnis em semblà tenir davant els ulls Hèctor, afligidíssim, vessant abundoses llàgrimes, arrossegat per dos cavalls, com ho fou un dia, negre de pols ensangonada, amb els peus inflats travessats per una corda. Ai de mi, com estava!, que diferent d’aquell Hèctor que tornà revestit amb les armes d’Aquil·les o després de llançar les torxes frígies contra les naus dels dànaus! Ara duia la barba esbullada, els cabells enganxats per la sang, i mostrava les nombroses ferides que rebé al voltant dels murs de la pàtria. A més, em semblà que jo mateix, vessant abundoses llàgrimes, cridava l’heroi i proferia aquestes tristes paraules: «Oh llum de Dardània, esperança segura dels teucres, ¿com és que has tardat tant?, ¿de quines regions véns, Hèctor enyorat? Quina alegria de veure’t, abatuts com estem després de la mort de molts dels teus, després de penalitats de tota mena, tant de la ciutat com dels seus habitants! ¿Quin ultratge indigne ha enlletgit el teu rostre seré? ¿Per què he de veure aquestes ferides?». Ell no diu res, ni tan sols presta atenció a les meues lamentacions inútils, sinó que, exhalant pesadament un gemec des del més profund del pit, diu: «Ai, fuig, fill d’una deessa, i salva’t d’aquestes flames; l’enemic s’ha apoderat de les muralles; Troia s’ensorra des del capdamunt de tot: prou que hem fet per la pàtria i per Príam. Si Troia poguera ser defensada per mans humanes, ja ho hauria estat per aquestes meues. Troia et confia els objectes sagrats i els seus déus Penats; pren-los com a companys del teu destí, i cerca’ls unes muralles, que fundaràs imponents, a la fi, després de recórrer el mar». Així parla, i amb les seues mans trau del fons del santuari la poderosa Vesta, les seues cintes sagrades i el seu foc perenne. Mentrestant, la ciutat era una confusió de planys pertot arreu i, malgrat que la casa del meu pare Anquises quedava apartada i tapada per uns arbres, l’estrèpit es feia cada vegada més clar, i l’horror de les armes ens queia al damunt. Em desvetlle del son, m’enfile al cim de tot del terrat i m’ature a escoltar amb les orelles ben dretes: talment com, quan les flames s’abaten sobre un camp de blat amb el furor dels Austres o quan un torrent, revingut per les aigües de la muntanya, arrasa els camps, arrasa els sembrats ufanosos i les llaurades dels bous, i arrossega els boscos rostos avall, el pastor resta atònit dalt d’una roca perquè li arriba el soroll però no en sap el motiu. Llavors, però, veig clara la prova, se’m fan evidents les insídies dels dànaus. L’espaiosa casa de Deífob ja cau en runes, coberta pel foc, ja crema la casa d’Ucalegont, que és a prop; les ones llunyanes del Sigeu s’il·luminen amb l’incendi. S’alça la cridòria dels homes i el so de les trompes. Perdut el seny, agafe les armes; no és gaire raonable agafar-les, però el cor em bull per aplegar un graTroia en flames, pintura de Johann Georg Trautmann. 60 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=