L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 LECTURES HISTÒRIA, HERÒDOT Activitats de comprensió 38. Qui era Xerxes? Cerca informació i redacta’n una biografia breu. 39. Què és Hel·lespont? 40. Per què Xerxes es va posar a plorar en contemplar el seu immens exèrcit? 41. Què li va dir Artàban per a consolar-lo? Activitats de comentari i de contextualització 42. Compara i comenta les paraules de Xerxes i Artàban. 43. En arribar l’expedició a l’Escamandre, el primer riu, des que, partint de Sardes, havien emprès el camí, el corrent es va haver assecat i no fou possible que hi beguessen ni l’exèrcit ni les bèsties; quan va arribar Xerxes a aquest riu, va pujar cap a Pèrgam de Príam, amb viu desig de veure-la. Un cop la va haver vist i es va haver informat de tot amb detall, va sacrificar mil vaques a Atena Ilíada, i els mags van vessar libacions en honor als herois. Però, després de fer això, de nit es va abatre una gran por sobre el campament. Amb la llum del dia, va marxar d’allí, tot deixant a l’esquerra la ciutat de Retèon, Ofrinèon i Dàrdan, la qual confina amb Abidos, i a la dreta els teucres de Gergis. 44. Quan foren a Abidos, volgué Xerxes veure l’exèrcit sencer. I, en efecte, hom li havia preparat a posta, damunt d’un pujol, una tribuna de pedra blanca —l’havien feta els abidens, prèvia ordre del rei—, i quan hi va seure, mirant de dalt estant, contemplava a vora mar la infanteria i els vaixells i, en veure’ls, li vingué desig de presenciar un combat entre els vaixells. Quan aquest hagué tingut lloc, i hi van vèncer uns fenicis de Sidó, quedà complagut amb el combat i amb l’expedició. 45. Aleshores, veient tot I’Hel·lespont ocult sota els vaixells, i tots els promontoris i les planes d’Abidos a vessar d’homes, Xerxes es va considerar feliç, però tot seguit plorà. 46. Adonant-se’n, el seu oncle patern Artàban —que, en un principi, tot manifestant lliurement la seua opinió, havia aconsellat Xerxes de no marxar contra Grècia—, aquest home, adreçant-se a Xerxes que plorava, li digué: «Oh rei, que en són, de diferents, la teua reacció d’ara i la de poc abans; després d’haver-te cregut feliç, plores». I Xerxes digué: «M’he compadit de mi mateix en considerar que n’és de breu, tot plegat, la vida humana, si, de tants homes com aquí són, ningú no arribarà a viure cent anys». Artàban li va respondre tot dient: «La vida ens depara experiències més lamentables que aquesta. Perquè, en una vida tan breu, no ha nascut cap home, ni d’aquests ni de la resta, que siga tan afortunat al qual no esdevinga, i no una sola vegada sinó moltes, preferir la mort que estar viu. En efecte, les dissorts que ens cauen a sobre i les malalties que ens torben fan que la vida, de breu que és, semble llarga. Així, quan la vida és penosa, la mort es torna per a la persona el més desitjable refugi; i la divinitat, que fa tastar el dolç temps de la vida, es manifesta en això envejosa». Heròdot. Història. La Magrana. Traducció de Rubén J. Montañés 56 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=