L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 LECTURES Dins hi havia uns moltons ben grossos, de llana molt llarga, grans, preciosos, coberts d’un velló negrós i violeta: sempre en silenci, els vaig amarrar amb uns vímets flexibles (que eren el llit on dormia el ciclop sense llei, monstre enorme), fent grups de tres animals; els d’enmig portarien un home mentre els de cada costat el cobrien, salvant-li la vida. Tres animals per portar cada home; i jo em reservava un gran moltó, el més gros de tots, el millor que hi havia, per agafar-lo del llom i, estirant-me per sota en la seua panxa llanuda, m’aferraria amb les mans al pelatge meravellós, agafant-me ben fort amb valor i fermesa. Vam esperar així, sospirant, l’aurora divina. Quan es mostrà amb dits de rosa l’Aurora, la filla de l’alba, tots els mascles saltaven volent sortir a pastura, mentre, al corral i sense munyir, les femelles belaven amb les mamelles inflades. I l’amo, amb dolors insofribles i patiments, palpava l’esquena de totes les bèsties dretes tal com passaven: el pobre infeliç no entenia com anaven lligats sota el pit de les bèsties llanudes. L’últim de tots, el mardà, es va dirigir a la porta, ben carregat amb la llana, i amb mi i amb les meues idees. El poderós Polifem va dir-li, mentre el palpava: «Ai moltó meu, com és que has eixit el darrer de la cova? Mai, fins ara, no deixes passar davant teu les ovelles, sinó que vas el primer a menjar les floretes de l’herba fent un gran salt, i a l’aigua del riu també ets tu qui arriba sempre el primer, i el primer que desitja tornar a l’estable a la vesprada. I ara vens l’últim: deu ser que lamentes l’ull perdut del teu amo? M’ha deixat cec un mal home amb els seus pèrfids companys, anul·lant-me el cervell amb beguda: un tal Ningú, que no crec que ja s’haja escapat de la pròpia mort. Si pogueres pensar i pogueres parlar, i em digueres on s’ha amagat per fugir del meu furor aquest home, el seu cervell volaria en esguits per tota la cova en esclafar-li el cap contra terra. El meu cor trobaria alleujament del mal que un Ningú de no res em provoca!». Dit tot això, deixà que el moltó se n’anés per la porta. Quan ja vam ser una mica més lluny de la cova i la cleda, vaig deslligar-me el primer, i després tots els meus camarades. Ràpidament, vam empényer un folc d’ovelles de potes fines, ben grasses: vam córrer, girant-nos moltes vegades, fins a la nau. Els nostres companys s’alegraren de veure’ns alliberats i escapats de la mort, i ploraren pels altres. Homer. Odissea. Proa. Versió de Joan Francesc Mira Escolteu Tomàs Llopis recitant alguns versos de l’aventura amb Polifem. © Enric Solbes 48 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=