L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 LECTURES Jo, llavors, vaig ficar sota un munt de cendra l’estaca per escalfar-la, i vaig donar ànims als meus camarades, no fora cas que algú, per temor, es tirara endarrere. En el moment que el pal d’olivera semblà a punt d’encendre’s, tot i que estava molt verd, i brillava de forma terrible, el vaig llevar del foc. Els companys, al voltant, esperaven, i algun ésser diví ens inspirà gran coratge i audàcia. Van agafar el pal d’olivera de punta esmolada i li’l clavaren en l’ull. I jo, per damunt, el premia fent-lo girar, com aquell que barrina una fusta de barca amb el trepant, i l’ajuden a moure’l amb una corretja un home a cada costat mentre avança amb força la broca. I amb l’estaca enrogida pel foc dins de l’ull, l’aguantàvem fent-la girar: la sang va brollar per la punta calenta. La roentor de la seua pupil·la encesa cremava celles i tot, i parpelles; i fins les arrels crepitaven. I com quan un ferrer submergeix dins de l’aigua ben freda una destral o un marràs de dos talls, i xiulen amb força mentre agafen el tremp que fa la potència del ferro, tant crepitava el seu ull al voltant d’aquell pal d’olivera.» Va fer un crit horrorós, ressonà la caverna de roca, i ens apartàrem, atemorits, mentre ell s’arrancava l’estaca de l’ull, i la sang abundant xopava la fusta. Va llançar-la molt lluny amb les mans, agitant-se frenètic, i va cridar amb grans veus els altres ciclops, que vivien al seu voltant, en cavernes pels cims i carenes ventoses. Ells, en sentir els seus crits, acudiren de totes les bandes, i preguntaren, davant de la cova, quin mal l’afligia: «Què t’angunieja tant, Polifem, que així ens crides ara, en la divina nit, i ens fas perdre el son a nosaltres? És que un mortal s’enduu el teu ramat, i vols impedir-ho?, o és que algú et vol matar per mitjà d’un engany o per força?». El poderós Polifem respongué des de dins de 1’espluga: «Ai, amics meus, Ningú em vol matar amb engany i amb la força». Ells van respondre amb aquestes paraules com fletxes que volen: «Doncs, si estàs sol i ningú no t’ataca ni et fa violència, és malaltia que ve del gran Zeus, hom no pot evitar-la: prega per tant Posidó el senyor, que també és el teu pare». Van dir això, i se’n varen anar. I el cor meu se’n reia perquè els havia enganyat el meu nom i un ardit impecable. I el ciclop, gemegant, torturat per aquella tortura, a les palpentes llevà amb les mans el pedrot de la porta; i s’instal·là assegut al brancal amb els braços estesos per si agafava algú que volguera escapar-se amb les bèsties. Potser pensava que jo havia de ser tan estúpid! Jo cavil·lava, però, quina idea seria més bona, com podria escapar de la mort amb els meus camarades. Tota mena d’enganys i d’ardits meditava i teixia, ja que ens hi anava la vida: el desastre final s’acostava. Vaig decidir aquest pla, que em semblà que seria el més útil. 47 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=