L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 LECTURES L’ODISSEA, HOMER Cant IX L’aventura amb el ciclop Polifem Ulisses arriba a la cort d’Alcínous, rei dels feacis. Allí, li conta els seus viatges i els perills amb què s’ha enfrontat des que va partir de Troia: la maga Circe, que va convertir en porcs els seus companys; les sirenes, que atreuen amb el seu cant els mariners; la bella Calipso, que el va retenir al seu costat. I el país dels ciclops, els gegants d’un sol ull devoradors de carn humana, on Ulisses i els seus companys van ser fets presoners per Polifem. A la vesprada, tornà amb la bella rabera llanuda; ràpidament empenyé dins la cova les bèsties ben grasses, totes: no en deixà cap en la cleda tancada de fora, perquè tingué alguna idea o perquè algun déu li ho manava. I aixecà aquell pedrot tan gros per posar-lo a la porta. Va munyir, assegut, les ovelles i cabres que belen, tot tal com cal, i portà sota cada animal una cria. En acabar, treballant sense pausa, les seues faenes, es preparà el seu sopar agafant-nos uns altres dos homes. Jo, llavors, em vaig acostar al ciclop i vaig dir-li, mentre tenia en les mans, molt prop d’ell, un bol de vi negre: «Pren, ciclop, i beu vi després de menjar carn humana: mira quina beguda tan bona guardava la nostra nau. Te n’hauria donat per libar si de cas em tenies compassió i m’enviaves a casa, però ets implacable. Boig, desgraciat, com vindrà fins ací en el futur algun altre home per veure’t, si actues així, contra totes les normes?». Vaig dir això, i ell el prengué i l’engolí. Li va plaure terriblement el vi dolç, i en volgué una segona vegada: «Dona-me’n més, sigues bo, i digues-me com t’anomenes, ara mateix, i et faré un regal ben plaent com a hoste. Perquè, als ciclops, la terra fecunda ens dona molt bones vinyes, i vi del raïm que fa créixer Zeus amb la pluja, però aquest vi és talment com un glop d’ambrosia i de nèctar!». Va dir això, i jo vaig tornar a servir-li vi negre. Tres vegades li’n duia i tres, sense seny, l’engolia. Quan, al ciclop, el vi li arribà a enterbolir les entranyes, jo llavors vaig parlar, i vaig dir amb paraules meloses: «M’has demanat, ciclop, que et diga amb quin nom em coneixen. Jo t’ho diré. I tu, m’has promés de donar-me un obsequi. Doncs, el meu nom és Ningú. I Ningú és també com em diuen la meua mare, i el pare, els companys i tota la resta». Vaig dir això, i contestà tot seguit amb un cor dur de pedra: «Devoraré Ningú el darrer, quan acabe amb els altres. Tu, després dels companys: aquest serà el meu obsequi». Va dir això, caigué cap arrere, es quedà de sobines i, amb el coll espés doblegat, el vencé qui domina totes les coses: la son. Barrejats amb el vi, de la gola treia trossos de carn humana, amb uns rots de borratxo. 46 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=