L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 CONTEXT LITERARI i mana de no donar sepultura a Polinices, a qui considera un traïdor a la pàtria. Però Antígona el desobeeix, cosa que comporta per a ella la mort i per a Creont el desastre en els qui més estima. La interpretació tradicional d’aquesta obra considera que en Creont i Antígona s’enfronten l’estat i la família com dos dominis amb drets iguals, els representants dels quals necessàriament han de sucumbir en el conflicte. El deure de Creont és mantindre l’ordre de l’estat, i per tant ha de prohibir l’enterrament de Polinices; el deure moral d’Antígona la lliga amb la seua família i amb la llei divina que obliga els familiars a soterrar els seus morts. La moralitat privada i la moralitat pública tenen cada una una força compulsiva, que en aquesta obra s’oposen directament. Només hi pot haver una col·lisió desastrosa, i en això consisteix la tragèdia: en el xoc inevitable de forces ineluctables. Però aquesta interpretació, basada en la confrontació de valors igualment legítims, no descriu del tot l’obra que va escriure Sòfocles. Goethe ja va objectar que «quan Creont prohibeix de soterrar Polinices, aquesta acció, que ofén els homes i els déus, no és de fet una virtut d’Estat sinó més aviat un delicte d’Estat». Riba, per la seua banda, remarcava que «és Creont qui posa en perill l’estat». A més, en Antígona no es discuteixen, de fet, els drets de l’individu enfront dels drets de l’estat. L’obra presenta un tirà inflexible contra una jove inflexible en una disputa de voluntats en què no guanya ningú. Com els germans Etèocles i Polinices, tots dos són devastats en la batalla. Antígona mor i Creont es converteix en un cadàver vivent. En un dels passatges més celebrats d’aquesta obra el cor canta l’himne de la glòria humana —«Nombroses són les coses admirables, però cap no n’hi ha de més admirable que l’home. L’home solca el mar grisenc, enmig d’un temporal desfermat pel vent de migjorn, fent camí per un mar bramulador...»—, just abans que Antígona entre presonera. Profundament religiós, Sòfocles contraposa amb aquest contrast irònic les il·lusions dels homes i la realitat inexorable que tard o d’hora els destrueix. Èdip rei, la seua obra mestra, estableix un model argumental: el de l’ésser que acaba descobrint en el seu interior el secret més terrible. Segurament ens trobem davant de la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Una enquesta personal amb l’ajut d’una sèrie d’interlocutors porta Èdip a descobrir una revelació traumàtica, inesperada i temible, allò que el conscient batallava per mantindre ocult: el culpable que busca per l’acció més detestable és ell mateix. A l’inici de l’obra, Èdip, rei de Tebes, rep increpacions de tota la població per culpa d’una pesta que n’està delmant els habitants. El rei, la màxima figura del poder i de la protecció, emprén totes les accions que estan al seu abast per evitar la continuïtat de l’epidèmia. Un oracle en culpabilitza l’assassí del rei Laios, que va ser mort per un estranger en un camí, com declara un únic testimoni de la lluita. La trobada de l’assassí del rei redimirà la ciutat de la pesta. Aquí comença la investigació, una cadena d’interrogatoris, fins a arribar a les conclusions ja indicades a través de petits indicis sinistres. Èdip cerca el culpable lluny, però l’acaba trobant dins seu. En el teatre de Sòfocles hi ha una contraposició entre les accions humanes i les decisions dels déus. L’heroi, com ara Èdip, obté la seua grandesa intentant lluitar contra el destí imposat per la divinitat, encara que cada pas que fa per a allunyar-se’n i seguir el camí que ell mateix s’ha marcat l’acosta inevitablement al seu destí, a través del sofriment (ironia tràgica). La ironia de Sòfocles és un instrument per a destacar el contrast entre les il·lusions dels homes, en especial els grans i poderosos, i la realitat inexorable que tard o d’hora els destrueix. En aquest contrast hi ha el punt central del món tràgic de Sòfocles. En totes les seues peces, l’acció condueix a un moment crític de descobriment en què els protagonistes es veuen obligats a veure les coses tal com són. Eurípides va centrar la seua obra en els principals problemes morals i socials que podien afectar els seus contemporanis, i va plantejar nous interrogants sempre des d’una perspectiva escèptica i amb un gran esperit crític. Va renovar la tècnica dramàtica amb la incorporació del pròleg com a esquema essencial de l’obra i va disminuir la rellevància del cor dins del desenvolupament de l’acció. El seu afany d’impressionar el públic el va portar pel camí del patetisme: la mort i la violència són elements bàsics en les seues obres. Els seus personatges discuteixen i critiquen sovint temes que els seus predecessors no s’haurien atrevit a qüestionar. Se n’han conservat dènou peces completes, entre les quals hi ha Alcestis, Medea, Les troianes, Ifigènia a Tàurida, Electra i Les bacants. Eurípides. 39 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=