L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 CONTEXT LITERARI Els autors El moment de màxima esplendor de la tragèdia grega es va produir al segle v aC, quan viuen i competeixen entre si els tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, tots tres atenesos i els únics que ens han deixat senceres algunes de les seues obres. Després, del segle iv aC en avant, la tragèdia entra en decadència. No sorgeixen nous autors de la mateixa categoria i es tendeix a repetir la representació dels grans tràgics del segle v aC. Èsquil va contribuir a donar forma definitiva a la tragèdia grega amb la incorporació d’un segon actor, cosa que va fer el diàleg independent del cor. De la setantena d’obres que va escriure, se’n conserven set: Les suplicants, Els perses, Els set contra Tebes, Prometeu encadenat i una trilogia completa, l’Orestíada, que comprén Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides. Les seues tragèdies es caracteritzen pel predomini del sentiment religiós i per la senzillesa de l’acció, en la qual preval el clima sobre els actes. Èsquil mostra en les seues tragèdies com les antigues lleis rígides i despietades van sent substituïdes per una justícia més equitativa, fonamentada en la moral atenenca. Carles Riba va assenyalar que la idea dominant del seu drama és la d’una força misteriosa, la Necessitat, que mou les lleis dels déus i les passions dels homes, a través de les generacions, cap a un fi últim de justícia. Sòfocles va perfeccionar una mica més la tragèdia grega. Li va afegir un tercer actor i va elevar de dotze a quinze el nombre de membres del cor, a través del qual el poeta manifestava la seua opinió i les seues idees sobre el que ocorria en l’obra. També va donar un desenvolupament més gran al diàleg i va dotar l’acció de profunditat psicològica. Se’n conserven així mateix set tragèdies: Àiax, Antígona, Èdip rei, Electra, Les traquínies, Filoctetes i Èdip a Colonos. En comparació amb les tragèdies d’Èsquil, les de Sòfocles acusen una tendència vers l’eficàcia escènica i la creació de caràcters humans. Encara que extraga els seus temes dels mateixos fons mitològics i fabulosos del seu antecessor, Sòfocles fa més densa i més variada la trama de les seues tragèdies. En aquesta, la successió d’escenes es presta admirablement per a retratar des de diferents punts de vista el seu protagonista, a fi que copsem el més íntim de la seua psicologia. Encara que Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos formen una trilogia per a nosaltres, aquests tres drames es van escriure en èpoques diferents, molt possiblement amb dècades de distància entre les unes i les altres, i en una successió que no és la dels fets. Sòfocles va recórrer en aquestes obres al cicle d’històries tradicionals relacionades amb Tebes, no per produir una trilogia contínua a la manera d’Èsquil, sinó a fi de tractar determinats temes recurrents. Si seguim la cronologia dels fets dramatitzats, les tres tragèdies s’han de llegir en aquest ordre: Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona. L’ordre d’acord amb la cronologia de l’escriptura i de la representació, en canvi, que és el que se segueix habitualment en les edicions del teatre de Sòfocles, és Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos. Antígona se centra en el conflicte que sorgeix entre el personatge femení d’aquest nom i Creont. Els germans d’Antígona, Etèocles i Polinices, han mort l’un a mans de l’altre rivalitzant pel poder de Tebes. Creont, el nou rei, honora Etèocles Èsquil. Sòfocles. 38 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=