L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 CONTEXT LITERARI ESTRUCTURA DE LA TRAGÈDIA GREGA Encara que les parts parlades van augmentar progressivament a mesura que adquirien més importància els actors, el cor no va deixar mai de tenir una importància central. Era el que donava unitat a la peça. Els seus components acudien a ritme de marxa fins a l’espai circular (orquestra) on es representava l’acció dramàtica i s’estaven allí durant tota l’obra, per a desfilar al final en sentit invers al de la seua aparició en escena. Les seues intervencions (estàsims) s’alternaven amb els diàlegs entre els personatges (episodis). En els diàlegs és on es va narrant la història i es fa avançar l’acció. El cor, per la seua banda, reflexiona periòdicament sobre allò que s’ha tractat en l’episodi, posa en relleu el significat del que succeeix i el que la història representa des del punt de vista humà. Tota la representació va precedida d’un resum (pròleg), de boca d’un dels personatges de l’obra, en el qual s’informa el públic dels antecedents de l’acció dramàtica que seguirà, la qual cosa situa la història en el moment precís que constitueix l’obra pròpiament dita. L’última escena és l’èxode. Màscara de Dionís, conservada al Louvre de París. LES TRAGÈDIES I ELS AUTORS Excepte Els perses d’Èsquil, totes les altres tragèdies conservades tenen arguments procedents de la mitologia. A través del mite, la tragèdia posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de la moral i de l’home. La tragèdia com a gènere literari naix a Grècia al final del segle vi aC. El sorgiment del gènere tràgic marca el moment en què l’home de la polis comença a experimentar-se a si mateix com a agent, més o menys autònom en relació amb els poders religiosos que dominen l’univers, amb més o menys influència sobre el seu destí polític i personal. En la representació tràgica es produeix un debat entre el passat del mite i el present de la ciutat, que s’expressa per una interrogació inquieta sobre les relacions que l’home manté amb els seus propis actes. La tragèdia no arriba mai a una solució que faria desaparéixer els conflictes. I aquesta tensió, no acceptada mai del tot ni suprimida tampoc del tot, fa de la tragèdia una interrogació sense resposta. En la perspectiva tràgica, l’home i l’acció humana es perfilen no com a realitats que podrien definir-se o descriure’s, sinó com a problemes o com a enigmes, el doble sentit dels quals no pot mai fixar-se ni esgotar-se. 37 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=