L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 2 CONTEXT LITERARI Juntament amb la Bíblia, les literatures grega i llatina han influït en la civilització occidental al llarg de més de dos mil anys d’història i van crear els grans temes i personatges que han servit de base a les obres de la literatura occidental de totes les èpoques. El món romà, i especialment la seua literatura, deuen molt a la cultura grega, que van prendre com a model de referència des de molt aviat. Horaci va poder dir en una de les seues epístoles que «la Grècia captiva captivà el seu fer vencedor / i introduí les arts en el Laci agrest». De tota manera, les lletres llatines no són una simple còpia dels models grecs. En van imitar les formes literàries, però les van omplir d’un sentit nou, com a conseqüència d’haver d’encarar-se amb les realitats concretes de gent i d’individus molt diversos. 1 ELS POEMES HOMÈRICS Els temes de l’antiga literatura imaginativa grega estan presos, quasi exclusivament, del tresor de llegendes i tradicions mitològiques del poble hel·lé. La llegenda i el mite, per tant, constitueixen la font constant de la literatura grega. Alguns d’aquests mites tenien com a tema guerres llargues i terribles, com ara la del setge de Troia. D’altres relataven la història patètica i truculenta d’un llinatge, com ara la de Tebes, amb la biografia dramàtica d’Èdip i la fi dels seus fills Etèocles i Polinices i de la seua filla Antígona. Al llarg d’uns vint-i-cinc segles, tant la literatura com les arts plàstiques dels països europeus s’han inspirat en aquests mites i llegendes. Els monuments literaris més antics que es conserven en llengua grega són dos poemes èpics extensos, la Ilíada i l’Odissea, atribuïts a Homer. LA ILÍADA La Ilíada té per tema la llegenda de Troia, i se centra en la narració del setge d’aquesta ciutat per les tropes aquees o gregues. La llegenda fixava en deu llargs anys la duració d’aquesta campanya, però Homer ens la presenta en una de les seues últimes fases i en una sèrie d’episodis que van transcórrer en cinquanta-un dies. El poeta, que escriu per a un públic que ja coneix la llegenda, n’ha sintetitzat tot el dramatisme i sentit en uns fets, que parteixen d’un conflicte moral i d’una explosió de passions. El conflicte humà sorgeix quan Agamèmnon, cap de les forces gregues, obra injustament amb Aquil·les, el millor dels seus guerrers, el qual es retira irritat a la seua tenda de campanya i contempla impassible com els seus reben durs colps de l’enemic. Aquil·les és l’autèntic heroi de la Ilíada, precisament a causa de les seues crisis: la ira contra Agamèmnon i el furor que l’escomet quan el seu amic Pàtrocle mor a mans dels troians. Això l’incita a prendre novament les armes. Les dues passions d’Aquil·les divideixen equilibradament el poema, carregat d’esdeveniments diversos, ple de descripcions bèl·liques i amb menció expressa dels guerrers que lluiten en els dos bàndols. En la Ilíada l’heroïcitat d’una peça d’Aquil·les s’oposa a totes les altres en la mesura en què no arriben a poder-se-li comparar: ningú no és tan heroi com ell. Però la seua heroïcitat s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran heroi dels troians. Aquil·les pertany al mite, a una època perduda per sempre en què tot era més gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en canvi, no oblida el valor i la fama, però també té en compte les obligacions del guerrer amb tots els altres que viuen amb ell. Si Aquil·les encarna l’ideal pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una adaptació nova d’aquest heroisme, on apareix estretament vinculat al deure de l’individu respecte a la seua ciutat i la seua família. Àmfora amb Aquil·les i Àiax jugant a les dames (540-530 aC). Els poemes homèrics eren molt populars en aquella època, i el pintor de ceràmica desitjava seguir l’exemple del poeta i convertirse, també, en narrador. 34 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=