La novel·la al segle xx 9 LECTURES Al planeta Mart hi havia, a la vora d’un mar eixut, una casa amb columnes de cristall, i cada matí s’hi podia veure com la senyora K menjava la fruita daurada que brollava dels murs, també de cristall, o com netejava la casa amb grapats de pólvores magnètiques que recollien la brutícia i l’esvaïen en el vent càlid. A la tarda, quan el mar fòssil era immòbil i tebi, i les vinyes es dreçaven en els patis, i al llunyà poblet marcià tot era tancat i ningú no sortia al carrer, es podia veure el senyor K a la seva cambra, llegint un llibre de metall amb jeroglífics en relleu, sobre els quals passava la mà suaument, com qui toca l’arpa. Del llibre, al contacte dels dits, cantava una veu, una veu antiga i suau que explicava històries del temps que l’aigua del mar es tornava vapor vermell a la costa, i els homes lluitaven amb núvols d’insectes metàl·lics i aranyes elèctriques. El senyor K i la seva dona vivien a la vora del mar mort des de feia vint anys, a la mateixa casa on havien viscut els seus avantpassats: una casa que girava i seguia el curs del sol, com una flor, des de feia deu segles. El senyor K i la seva dona no eren pas vells. Tenien la pell clara, un pèl marronosa –com tots els marcians de debò–, els ulls grocs i rodons i les veus suaus i musicals. En una època els havia agradat pintar quadres amb foc químic, nedar als canals durant les estacions en què el licor verd de les vinyes els omplia, i parlar fins a trenc d’alba, plegats, prop dels retrats blaus, fosforescents, a la sala de les converses. Ara, però, no eren pas feliços. Aquell matí, la senyora K, dempeus entre les columnes, escoltava com bullien les sorres del desert, que es fonien en cera groga i semblaven córrer fins a l’horitzó. Estava a punt de passar alguna cosa. La dona esperava. Mirava el cel blau de Mart, com si en qualsevol moment anés a tancar-se, contraure’s i llançar sobre la sorra un miracle lluent. Res no succeïa, però. Tipa d’esperar, caminà entre les columnes molles. Una pluja suau brollava dels capitells acanalats i, tot refrescant la xafogor de l’aire, queia damunt d’ella amb suavitat. En aquests dies càlids era com caminar per un rierol. Els terres de la casa brillaven d’escòrrecs frescos. Llunyà, sentia com el marit tocava el llibre infatigablement, sense que els dits se li cansaren mai de cançons tan antigues. Silenciosament, desitjà que algun dia tornés a esmerçar tant de temps a abraçar-la i tocar-la –igual que si fos una arpa petita– com el que ara dedicava a aquells llibres increïbles. Però no. Va sacsejar la testa i s’encongí d’espatlles, imperceptiblement. Les parpelles se li tancaren suaument sobre els ulls daurats. El matrimoni feia que la gent jove es tornara gran i rutinària. Es va deixar caure en una cadira que s’emmotllava al seu cos cada vegada que es movia. Va tancar els ulls amb força i neguit. I va tenir el somni. Ray Bradbury. Les cròniques marcianes. Labutxaca LES CRÒNIQUES MARCIANES, RAY BRADBURY Activitats de comprensió 72. Com era la casa del senyor i la senyora K? 73. On era situada? 74. Com era el llibre que llegia el senyor K? Es pot comparar amb algun objecte tecnològic actual? 75. Com eren físicament els marcians? 76. Quina situació personal vivia aquest matrimoni? 77. Què els havia agradat fer en una altra època? Activitats de comentari i de contextualització 78. Quin problema humà es planteja en aquesta escena? 79. Les cròniques marcianes es va publicar el 1945. Quines coses de les que apareixen en aquesta escena s’han fet realitat i quines no? Activitats de creació i difusió 80. Feu el mateix exercici amb altres obres de ciència-ficció que conegueu. Quines prediccions s’han complit i quines no? 281 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=