La novel·la al segle xx 9 LECTURES UNA CAMBRA PRÒPIA, VIRGINIA WOOLF Imaginem-nos, vista l’escassetat de dades, que Shakespeare hagués tingut una germana de molt de talent, que s’anomenés Judith, per posar-li un nom. Ell, Shakespeare, va estudiar –això és gairebé segur, perquè la seva mare era una pubilla– en un institut on li degueren d’ensenyar llatí, Ovidi, Virgili, Horaci, i unes nocions bàsiques de gramàtica i lògica. [...] Amb tot això, la seva germana, malgrat el seu gran talent, s’estava a casa, suposem. Tenia tanta tirada com ell a l’aventura, era igualment imaginativa i es delia tant per veure món com son germà. Però no la van fer anar a escola. No tingué oportunitat d’estudiar gramàtica ni lògica, i ja no cal dir que no va llegir Horaci ni Virgili. De tant en tant agafava un llibre, potser del seu germà, i en llegia unes quantes pàgines. Però la veien els pares i li deien que sargís unes mitges o vigilés l’estofat i no perdés el temps amb llibres i papers. M’imagino que li ho deien amb una veu ferma i a la vegada tendra, vist que eren gent sòlida que sabia com havia de viure una dona, i s’estimava la filla; de fet, segurament era la nineta dels ulls del pare. Potser d’amagat escrivia una mica, a les golfes, allà on guardaven les pomes, però sempre vigilant que no li trobessin els papers, o bé cremant-los. Ben aviat, però, abans de fer vint anys, la prometeren amb el fill d’un marxant de llana del veïnat. Ella va cridar i va protestar perquè odiava el matrimoni i el seu pare la castigà amb una bona pallissa. [...] Però la força del talent l’impulsà a l’atzagaiada. Agafà les seves coses, en feu un farcellet, i una nit d’estiu baixà per una corda de la finestra de la seva cambra i es posà a caminar per la carretera que anava a Londres. Encara no tenia disset anys. Els ocells que cantaven a les bardisses no ho feien pas amb més ritme que ella. Tenia un do, una predisposició semblant a la del germà per la música de les paraules. Com a ell, li agradava molt el teatre. Es deturà davant l’entrada dels actors; volia actuar, digué. Els homes se’n burlaren. L’empresari –un home gras i comunicatiu– esclafí la gran riallada. Bramulà qui sap què sobre els gossets que ballen i les dones que fan teatre, les dones no poden ser actrius, digué. Insinuà... ja podeu comptar què. Era ben impossible que la hi ensinistressin en aquella professió. ¿Li permeteren que pidolés menjar per les tavernes o que de nits anés pel carrer? Ella es delia, tanmateix, per la vida imaginativa i per nodrir-se amb les vides dels homes i de les dones i observar com s’ho feien. Per fi... era molt jove i de cara s’assemblava d’una manera sorprenent al poeta Shakespeare, tenia els mateixos ulls grisos i les celles arrodonides, i Nick Green, el director dels actors, se’n va compadir; ella quedà embarassada d’aquell bon home i aleshores –ningú no pot donar la mesura de la fúria i la violència d’un cor de poeta en veure’s atrapat i enredat en un cos de dona– ella es matà i fou enterrada no se sap gaire en quina cruïlla de les que avui són parada dels autobusos que van a Elephant amb Castle. Així haurien anat les coses, crec jo, si al temps de Shakespeare una dona hagués tingut el talent de Shakespeare. Però és inimaginable que a l’època de Shakespeare cap dona hagués tingut el talent d’un Shakespeare. Un geni com el de Shakespeare no sorgeix entre gent que es mata doblegant la carcanada, entre gent sense educació i servil. No es va donar a Anglaterra a l’època dels saxons i els bretons. Actualment no es dona tampoc entre la classe obrera. ¿Com s’hauria pogut donar, doncs, entre unes dones que es posaven a treballar gairebé abans de la pubertat, forçades pels mateixos pares i sotmeses per la força de la llei i dels costums? Virginia Woolf. Una cambra pròpia. La Temerària (adaptació) 273 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=