La novel·la al segle xx 9 LECTURES A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT, MARCEL PROUST Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com podia arribar a copsar-la? [...] Certament, allò que batega al fons meu deu ser la imatge, el record visual que, lligat a aquest gust, mira de seguir-lo fins a mi. Però es debat massa lluny, massa confusament; amb prou feines percep el reflex neutre on es confon l’inaferrable terbolí dels colors barrejats; però no puc distingir-ne la forma, no puc demanar-li, com a únic intèrpret possible, que em tradueixi el testimoni del seu contemporani i inseparable company, el gust, demanar-li que m’ensenyi de quina circumstància particular, de quina època del passat es tracta. [...] Manuscrit de Marcel Proust d’A l’ombra de les noies en flor. 268 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=