La novel·la al segle xx 9 CONTEXT LITERARI LA NARRATIVA HISPANOAMERICANA: EL REALISME MÀGIC La novel·la llatinoamericana és una de les narratives més destacades del segle xx. La publicació de La ciudad y los perros (1963), de Mario Vargas Llosa, i de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez (1967), va donar començament a l’anomenat «boom» de la novel·la llatinoamericana. Es tracta d’un fenomen editorial, ja que l’èxit internacional d’aquestes novel·les va obrir les portes de tot el món a la narrativa escrita a Llatinoamèrica i va possibilitar el coneixement no sols dels escriptors joves (Vargas Llosa, Carlos Fuentes (1928-2012), José Donoso (1924-1996), Julio Cortázar (1914-1984), Guillermo Cabrera Infante (19292005) i Gabriel García Márquez, entre uns altres), sinó també d’altres de pertanyents a generacions anteriors, com ara Jorge Luis Borges (1899-1986), Juan Rulfo (1918-1986), Alejo Carpentier (1904-1980) o Miguel Ángel Asturias (1899-1974). Una de les principals tendències literàries d’aquesta literatura novel·lística va ser l’anomenat realisme màgic, que consisteix en la fusió de realitat i fantasia amb l’objectiu d’abordar la realitat llatinoamericana, on supersticions i llegendes conviuen amb fets reals sense que siga fàcil la delimitació entre ambdós plans. Entre els autors més destacats figuren Alejo Carpentier amb la seua novel·la El reino de este mundo (1949) i Gabriel García Márquez, el qual combina la realitat històrica llatinoamericana amb els mites ancestrals en Cien años de soledad (1967). Altres escriptors del «boom» situen els conflictes existencials en el punt de mira. Així ho trobem en El túnel (1948), d’Ernesto Sábato (1911-2011), en les novel·les de Julio Cortázar i en la major part de l’obra de Juan Carlos Onetti (1909-1994). La narració purament fantàstica és cultivada per Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares (1914-1999). Per a ells, la fantasia no és un mitjà per a explicar la realitat llatinoamericana, sinó una manera d’acostar-se als seus propis interessos culturals i, en algun cas, existencials. La preocupació per problemes relacionats amb la creació literària, l’experimentació formal, la literatura com a joc, els nous plantejaments en la relació autor-lector-obra són abordats en l’obra de Cortázar i Borges. PRINCIPALS SUBGÈNERES NOVEL·LÍSTICS Després de la Segona Guerra Mundial, l’expansió del gènere novel·lístic s’ha manifestat en la proliferació de diversos subgèneres que coexisteixen entre si, com ara la novel·la de ciència-ficció, amb autors com Isaac Asimov (1920-1992), Arthur C. Clarke (1917-2008), Ursula K. Le Guin (1929-2018) o Ray Bradbury (1920-2012). Les novel·les d’aquest últim combinen amb una gran llibertat un ampli bagatge literari, la moderna cultura de masses, la ciència i la tecnologia. L’obra de Bradbury sol classificar-se en el gènere de la ciència-ficció per certs motius recurrents en la seua obra: viatges espacials, artefactes tecnològics o futurs hipotètics, encara que els arguments i el to gairebé sempre incorporen elements de la novel· la fantàstica i de terror. Les seues novel·les més conegudes són Les cròniques marcianes i Fahrenheit 451. Aquesta última està considerada un al·legat contra la censura i la manipulació totalitàries del coneixement i la informació, materialitzats en la crema sistemàtica de llibres. El gènere de la novel·la fantàstica ha estat molt cultivat al llarg del segle xx. J. R. R. Tolkien (1892-1973) és el pare de la novel·la fantàstica moderna. Autor d’El hòbbit (1932) i El senyor dels anells (1954-1955), Tolkien va crear un món imaginari complex, Arda, del qual ens ofereix una presentació de la seua geografia i història, la diversitat de races que l’habiten i, fins i tot, les llengües que s’hi parlen. L’italià Italo Calvino (1923-1985), després d’una primera obra en la línia del neorealisme, es va endinsar en el món de la fantasia amb la trilogia formada per El vescomte migpartit (1952), El baró rampant (1957) i El cavaller inexistent (1959), que segueix el model de la novel·la filosòfica. Altres obres seues són Les ciutats invisibles (1972) i Si una nit d’hivern un viatger (1979). La recreació de personatges històrics i de fets del passat és un recurs que la novel·la del segle xx ha utilitzat sovint. Marguerite Yourcenar (1903-1987) va narrar en les Memòries El programa A fondo, de RTVE, va entrevistar diversos autors del «boom», entre els quals Julio Cortázar. Mario Vargas Llosa. Gabriel García Márquez. Julio Cortázar. Jorge Luis Borges. Ernesto Sábato. Escolta J. R. R. Tolkien llegint El hòbbit. 266 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=