La novel·la al segle xx 9 CONTEXT LITERARI 3 LA NARRATIVA DES DEL FINAL DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL FINS A L’ACTUALITAT La Segona Guerra Mundial va comportar una presa de consciència de la realitat semblant a la que s’havia produït després de la primera. La dramàtica experiència de la guerra va inspirar una extensa literatura de memòries i de narracions, entre els quals es poden esmentar El silenci del mar, del francés Vercors (pseudònim de Jean Bruller, 1902-1991), Els nus i els morts, del nord-americà Norman Mailer (1923-2007), i les obres de l’italià Primo Levi (1919-1987), sobretot Si això és un home, testimoniatge de l’internament de l’autor al camp d’extermini d’Auschwitz. El final de la Segona Guerra Mundial va deixar un panorama ben diferent del que s’esperava. En primer lloc, es va imposar la divisió del món en dos blocs oposats: d’una banda, el bloc comunista, lligat a la Unió Soviètica, i de l’altra, el bloc occidental, que d’una manera més o menys explícita seguia les directrius polítiques i econòmiques dels Estats Units d’Amèrica. Als llibres sobre les experiències bèl·liques, s’hi van afegir, ja a la fi de la guerra, novel·les i opuscles que advertien sobre els perills de l’estalinisme. En són els exemples més destacats La rebel·lió dels animals i 1984, de George Orwell (1903-1950). Encara que la influència cultural dels Estats Units va créixer als països occidentals, París continuava sent el centre d’Europa, i va ser la seu de l’escola filosòfica que va rebre el nom d’existencialisme. Jean-Paul Sartre (1905-1980), amb La nàusea i El mur, i Albert Camus (1913-1960), amb L’estrany i La pesta, van ser les figures més notables, en terres franceses, d’aquest moviment, que també va marcar la vida intel·lectual dels anys quaranta en altres països. L’obra de tots dos defenia, partint de la idea de l’absurd, la necessitat de la revolta de l’ésser humà i de prendre la decisió de viure. El 1956 va ser l’any en què el vinté congrés del partit comunista soviètic va iniciar la via del «desglaç». Aquesta nova realitat, encara que desmentida per la intervenció soviètica a Hongria la tardor del mateix any, va comportar un coneixement progressiu, més o menys clandestí, de la literatura russa i de l’Europa Oriental en general. Ho il·lustra el Doctor Zhivago, de Borís Pasternak (1890-1960), publicat per fascicles, en una revista, el 1956 i en edició completa l’any següent, primerament a Itàlia i després als altres països occidentals, tret de Rússia. Aquest cas es repetí amb Aleksandr Soljenitsin (1918-2008), que denunciava els crims del totalitarisme comunista, amb Un dia a la vida d’Ivan Denissovitx (1962) i Arxipèlag Gulag (1973-1978). Juntament amb formes narratives més tradicionals, com el realisme o la novel·la existencial, després de la Segona Guerra Mundial s’inicia una línia narrativa que continua l’experimentació novel·lística de les primeres dècades del segle. Dins d’aquesta tendència, destaca el grup d’escriptors francesos conegut com a Nouveau Roman, constituït per Alain RobbeGrillet, Nathalie Sarraute, Michel Butor i Marguerite Duras. Aquests autors abandonen l’heroi tradicional i presenten uns personatges sense caràcter individual, dels quals només se’ns ofereix el relat extern dels seus actes. Les seues novel·les reprodueixen el desordre de la vida quotidiana, de la qual seleccionen una porció reduïda de temps i una situació espacial concreta. El resultat és un relat complex sobre el qual el públic lector ha d’intervindre activament per a descobrir-ne el sentit. Sobretot a partir de la segona meitat del segle xx, ha adquirit un paper més rellevant el que s’ha anomenat la literatura del jo. Aquesta denominació abraça un conjunt de textos més o menys autobiogràfics, que poden manifestar-se de formes diverses, com ara les autobiografies en sentit més estricte, les memòries, els diaris, els epistolaris i els llibres de viatges. Per extensió, inclou les obres literàries centrades en el jo com a eix generalitzador. En aquest sentit, parlar de «literatura del jo» és, en línies generals, referir-se a la literatura moderna. De tota manera, l’expressió «literatura del jo» no deixa de ser una mica ambigua. No debades s’ha parlat, de vegades, de l’obra de ficció com d’una mena d’autobiografia disfressada del seu autor. I a l’inrevés, s’ha vist, sovint, en les autobiografies, una important dosi de ficció. Norman Mailer. Jean-Paul Sartre. Borís Pasternak. Jack Kerouac. Nathalie Sarraute. Marguerite Duras. 263 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=