La novel·la al segle xx 9 CONTEXT LITERARI font de frustració per a Kafka va ser son pare, dominant i autoritari, un home que havia alçat el seu negoci des del no-res i que considerava el seu fill dèbil i inhàbil per a la vida. La relació amb son pare, a qui Kafka respectava i admirava i, al mateix temps, temia i potser odiava, va regir la seua infantesa i joventut. Acabat l’ensenyament secundari, Kafka va experimentar amb ell el conflicte de tot jove burgés que volguera ser escriptor: la tria de la carrera. Va guanyar el pare i Kafka va estudiar Dret. Des del 1908 fins al 1912 Kafka va seguir una rutina regular. Vivia amb els seus pares. Sempre escrivia de nit i a les vesprades freqüentava els amics. El 1912 va conéixer Felice Bauer, amb qui va mantindre una correspondència assídua i amb qui es va prometre el 1914, compromís que va trencar Kafka dos mesos després. Es van tornar a prometre el 1917, però poc després Kafka va saber que era tuberculós i va trencar, definitivament, el prometatge. La relació amb Felice Bauer es va caracteritzar per la presència de sentiments contradictoris; d’una banda, desitjava obtindre companyia i estima. De l’altra, tenia por que la vida en parella afectara negativament el seu treball creatiu com a escriptor. Les relacions amoroses més satisfactòries les va viure durant els dos darrers anys de la seua vida. La primera, amb Milena Jesenská, traductora al txec de part de la seua obra. Més tard, el 1923, va conéixer Dora Dymant, una jove socialista jueva. Sota la seua influència, va tallar tots els vincles amb la família i se’n va anar a viure amb ella a Berlín. Per primera vegada va ser feliç i independent. Però la seua salut va empitjorar durant l’hivern del 1924 i aquest mateix any va morir al sanatori de Kierling, prop de Viena. Durant la seua vida, Kafka va publicar poc i va demanar que els manuscrits incomplets de les seues novel·les foren cremats després que morira. El seu amic Max Brod, de tota manera, les va editar. La majoria dels seus grans relats, excepte La metamorfosi (1915), són de publicació pòstuma: El procés (1925), El castell (1926) o Amèrica (1927). El significat que manifesten les obres de Kafka és sovint obscur, encara que està expressat en un estil d’una gran claredat. Els personatges de les seues novel·les s’enfronten amb una existència que troben incomprensible. En El procés, el protagonista és processat sense saber per què; en El castell, el protagonista tracta inútilment d’accedir a un castell on creu que ha estat cridat per a fer-se càrrec d’un treball. Aquests personatges cometen l’error de pensar que amb una major resolució de voluntat o d’intel·ligència resoldran el misteri. Però constantment apareixen nous aspectes, noves ramificacions que posterguen qualsevol aclariment. El procés és un dels textos que més han influït en la literatura posterior. Aquesta narració, estructurada en deu capítols que marquen el progrés d’una catàstrofe, mostra l’angoixa d’un personatge anònim, J. K., del qual no se sap res (ni de la seua vida, ni de la seua família). De sobte es veu acusat i sotmés a un procés judicial que el porta a perdre’s en un laberint de lleis i de procediments enigmàtics. J. K. no sabrà mai el delicte de què se l’acusa. En El procés s’ha vist l’expressió de l’ésser humà modern que viu a la gran ciutat, sotmés a un aparell burocràtic que ofega la possibilitat de la relació personal. És sobre aquesta visió de la humanitat que es multipliquen les interpretacions, siga posant en primer pla aquest poder de la burocràcia, la visió d’un món inhumà regit per unes lleis desconegudes, el problema de la llibertat de l’home, o, fins i tot, la mateixa condició humana. El protagonista d’El procés, tal com ho fa el de La metamorfosi, obri els ulls al llit en començar el relat, deixant així l’ambigüitat de si ha arribat a despertar-se o si continua tenint un malson que es confon amb la realitat. De tota manera, tal com passa en el món dels somnis, tot és coherent i es desenvolupa amb lògica, malgrat el punt inversemblant que ens acosta a l’absurd. Davant la llei és un fragment de la novel·la que ha acabat independitzant-se’n com a obra autònoma. Aquesta paràbola proporciona una possible resposta a la situació de Josef K. Però és bastant ambigua i encara el confon més. Què és la llei? En aquest context, sembla ser el principi que governa tota l’existència humana, un principi amb què els humans no podem establir un contacte real. Davant la llei expressaria la impossibilitat d’atényer el sentit («la llei») i, alhora, l’anhel de l’home d’aconseguir-lo. 258 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=