La poesia i el teatre des de la segona meitat del segle xix 8 LECTURES L’ONCLE VÀNIA, ANTON TXÉKHOV Sònia: Plou. Espere’s al matí. Àstrov: La tempesta passarà de llarg. Amb prou faenes ens tocarà. Me’n vaig. I, per favor, no em torne a cridar perquè veja el seu pare. Jo li dic poagre, i ell em diu reumatisme. Jo li dic que es tombe i ell s’asseu. Hui ni s’ha dignat parlar-me. Sònia: És com un xiquet malcriat. (Busca dins el bufet.) Vol menjar alguna cosa? Àstrov: Potser sí. Sònia: A mi m’agrada fer un mos a la nit. Em sembla que al bufet queda alguna cosa. Diuen que ha tingut molt d’èxit amb les dones i que elles l’han mimat massa. Aquí té formatge. Tots dos, drets vora et bufet, mengen. Àstrov: Hui no he menjat res, només he begut. El seu pare té un caràcter difícil. (Pren una ampolla del bufet.) Em permet? (Beu una copeta.) Ara estem sols i puc parlar sense embuts. Sap? Em sembla que no podria viure ni un mes a la seua casa, no puc respirar l’aire d’aquesta casa... El seu pare capficat completament en el seu poagre i els seus llibres, aquest oncle Vània amb les seues depressions, l’àvia i, per acabar, la seua madrastra... Sònia: Què li passa a la madrastra? Àstrov: En una persona tot hauria de tindre bellesa: el rostre, el vestit, l’ànima i els pensaments. Ella és bonica, no hi ha dubte, però... és evident que no fa altra cosa que menjar, dormir, anar a passeig i encisar-nos a tots amb la seua bellesa. I res més. No té obligacions, altres treballen per ella... No és cert? I una vida ociosa no pot ser pura. Pausa. D’altra banda, potser la jutge amb una severitat excessiva. No estic satisfet de la vida, com no ho està el seu oncle Vània, i tots dos ens tornem un parell de rondinaires. Sònia: Vostè està insatisfet de la vida? Àstrov: Estime la vida en general, però no puc suportar la nostra vida vulgar, aquesta vida russa provinciana, i la deteste amb tota l’ànima. Quant a la meua vida personal, Déu sap prou que no hi ha res de bonic. M’escolta? Quan camines pel bosc en una nit fosca, però al mateix temps veus una llumeta en la distància, no t’adones ni del cansament, ni de la foscor, ni de les branques punxegudes que et fuetegen la cara. Jo treballe –i vosté ho sap– com ningú no treballa en tot el districte, el destí em fereix sense interrupció, de vegades el sofriment és insuportable, però per a mi no hi ha cap llum en la distància. No espere res, no estime la gent... Ja fa molt de temps que no estime ningú. Sònia: Ningú? Àstrov: Ningú. Sent únicament una certa tendresa per la seua vella mainadera... a causa d’un antic lligam. Els camperols són tots molt semblants, endarrerits, viuen en 1’embrutiment, i amb els intel·lectuals és difícil conviure. M’esgoten. I tots els qui ens envolten, els nostres amics i coneguts, són gent d’idees mesquines i no hi veuen més enllà del nas; són senzillament estúpids. I els qui són una mica més llestos i més independents són histèrics, devorats per l’autoanàlisi, per la reflexió... Aquests últims es queixen, s’odien i es critiquen d’una manera gairebé morbosa, se t’acosten de biaix, et miren de reüll i conclouen: «Oh, aquest és un neurastènic!» O bé: «És un pedant.» I quan no saben quina etiqueta plantar-me al front, diuen: «És un home estrany, ben estrany!» Estime els boscos... això és estrany; no menge carn... això també és estrany. Ja no hi ha una relació immediata, pura, lliure amb la natura i la gent... No, ja no! (Vol beure.) Sònia, que ho impedeix: No, per favor, li ho demane, no bega més. Àstrov: Per què? Sònia: No està bé en un home com vosté! És tan refinat, té una veu tan dolça... I encara li diré més: vosté no s’assembla a cap altra persona de les que conec... És un home esplèndid. Per què vol ser com la gent vulgar, que beu i juga a cartes? Oh, no ho faça, li ho suplique! Vosté sempre diu que els homes no creen res, sinó que destrueixen allò que el cel els ha concedit. Per què, doncs, per què es destrueix vosté mateix? No hauria de fer-ho, no hauria de fer-ho, li ho demane, el conjure que no ho faça. Àstrov, que li allarga la mà: No tornaré a beure. Sònia: Paraula d’honor? Àstrov: Paraula d’honor. Sònia, que li estreny la mà: Gràcies! Àstrov: Prou! Ja torne a estar seré. Ho veu? Estic ben seré, ho estaré fins a la fi dels meus dies. (Mira el rellotge.) I ara continuem. Jo dic: el meu temps ha quedat enrere; per a mi, ja és massa tard... Soc vell, estic esgotat, acabat, soc banal, tinc els sentits esmussats, i pense que ja no em puc lligar a cap persona. No estime ni tornaré a estimar ningú. Allò que encara m’atrau és la bellesa. No hi soc indiferent. Em sembla que si la Ielena Andrèievna volguera, em podria fer perdre el cap en un dia... Però 233 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=