La poesia i el teatre des de la segona meitat del segle xix 8 CONTEXT LITERARI EL TEATRE DE L’ABSURD: SAMUEL BECKETT El teatre de l’absurd és un moviment teatral de límits més aviat confusos, els orígens del qual cal cercar-los potser en l’experiència kafkiana i en certs aspectes del superrealisme i de l’existencialisme. Va aparéixer a França –La cantant calba (1950) i Les cadires (1952) de Ionesco, Esperant Godot (1953) de Beckett, etc.–, inclou autors molt diversos, però que són identificables en el propòsit de destruir les convencions de la tècnica escènica i de mostrar la lluita inútil de l’home en intentar comprendre la irracionalitat del que l’envolta. Després d’haver-se dedicat a la narrativa, l’autor irlandés Samuel Beckett (1906- 1989) va revolucionar el panorama teatral el 1953 amb l’estrena d’Esperant Godot. L’obra es divideix en dos actes en què apareixen dos rodamons anomenats Vladimir i Estragó, que estan esperant vora un camí un tal Godot. Aquest personatge, de qui no sabem res, sembla encarnar una ajuda del més enllà. Mentre esperen, divaguen sobre diversos temes per a matar el temps. És una espera inútil que simbolitza l’existència humana. Quan finalment s’anuncia que Godot no pot vindre, que potser vindrà demà, s’obri una incertesa que deixa en l’espectador una sensació de buit. Esperant Godot incorpora quasi tots els temes principals del teatre de Beckett, entre els quals hi ha l’oposició entre un gran desesper i la voluntat de continuar vivint simplement per inèrcia. Vinculats amb aquest tema n’hi ha d’altres que comparteixen el mateix sentit: el fracàs dels projectes vitals, la impotència i la soledat. Tots giren entorn d’una existència humana que no té cap objectiu. Els personatges característics de Beckett encarnen perfectament aquests temes. Són éssers estrafolaris, disminuïts físics, captaires, malalts... Tots tenen en comú el fet que parlen constantment, mentre esperen, i que les seues paraules contradiuen els seus actes. A partir d’Esperant Godot, els textos de Beckett exageren cada cop més la idea de la inutilitat de buscar sentit a les coses, i accentuen un ús del llenguatge que procura demostrar que tot intent de comunicació és inútil. Si en Esperant Godot hi ha una certa possibilitat de percebre encara que l’existència pot tindre un cert sentit, en Fi de partida el món queda definitivament tancat en la seua negació. En les seues peces teatrals, Beckett redueix l’acció al mínim; els diàlegs són curts o incomplets; els personatges quasi no estan descrits, i es mostren inconcrets pel que fa a la caracterització: ens són presentats com a figures grotesques sense personalitat. En últim lloc, l’escenari apareix pràcticament sense decorat; és així com es mostra la incomunicació humana, la desesperació existencial dels condemnats a viure una vida absurda. Pàgina de l’últim muntatge en català d’Esperant Godot a la Sala Beckett de Barcelona. Esperando a Godot, del programa «Teatro Estudio» de RTVE. Muntatge de 1978. Samuel Beckett. Primera edició en francés de l’obra de Beckett Tot esperant Godot. Edició en francés de l’obra d’Eugène Ionesco La cantant calba. 219 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=