La poesia i el teatre des de la segona meitat del segle xix 8 CONTEXT LITERARI 6 LA REACCIÓ CONTRA EL TEATRE CLÀSSIC: EL TEATRE ÈPIC I EL TEATRE DE L’ABSURD EL TEATRE ÈPIC: BERTOLT BRECHT Bertolt Brecht (1898-1956) ha estat un dels poetes i dramaturgs més influents i innovadors del segle xx. El seu teatre s’alinea en la tendència experimental del teatre alemany de començaments de segle, iniciada per l’expressionisme dramàtic i culminada en els muntatges revolucionaris d’Erwin Piscator. Els muntatges d’aquest director teatral, amb qui va col·laborar Brecht, van canviar per complet el sentit de les possibilitats escèniques i va traure el teatre del seu realisme decimonònic per a donar-li totes les dimensions del cinema i de la pintura moderna. Després d’una primera etapa de caràcter expressionista i d’intenció crítica antiburgesa, Brecht va aconseguir el primer gran èxit el 1928 amb L’òpera de tres rals, amb música de Kurt Weil. En aquesta obra, així com en Prosperitat i caiguda de la ciutat de Mahagonny, va portar a la pràctica la seua concepció del teatre èpic, amb la qual rebutjava l’emoció romàntica i la identificació sentimental del públic amb els personatges com era habitual en el teatre tradicional. L’objectiu del teatre de Brecht no era involucrar emocionalment l’espectador en l’acció dramàtica, sinó sacsejar-ne les conviccions i obligar-lo a reflexionar sobre els mecanismes que provoquen la injustícia social. De tota manera, la força poètica de Brecht va portar el seu teatre més enllà d’un didactisme estret. Aquesta tendència a destacar la complexitat i el caràcter paradoxal de les situacions dramàtiques apareix en les seues grans obres com Mare coratge i els seus fills, La bona persona de Sezuan, El cercle de guix caucasià o Vida de Galilei. Brecht proposa un teatre que, sense deixar de divertir, siga apte per a transformar el món, desvetlant en l’espectador la capacitat d’observació i crítica. Per a dur a terme aquesta nova relació espectacle-públic i aconseguir l’efecte conegut com a estranyament, que evita la identificació emocional de l’espectador, Brecht prescindeix de l’encadenament dramàtic abocat tensament cap al desenllaç i oposa a aquesta tècnica una teoria del muntatge on cada escena es produeix per ella mateixa. D’altra banda, els actors no han d’incorporar-se al personatge, sinó que han de remarcar el fet que estan actuant de manera que l’espectador es veu obligat a reconéixer el caràcter transitori d’allò que veu i a considerar-ho un estat històric del món i dels homes. Per a produir l’estranyament, Brecht es val de tot tipus d’efectes i recursos: joc de llums, projecció d’imatges, cartells, música, cors (a la manera del teatre clàssic), barreja de gèneres (que suposa la fusió de la tragèdia i la farsa, de l’humor i el drama, del lirisme i dels elements grotescos, etc.), interpel·lacions i comentaris dirigits a l’espectador; juntament amb una distorsió del llenguatge que implica la combinació d’argot i de llenguatge clàssic. Tot això dins d’una escenografia no naturalista que tan sols utilitza els objectes que són fonamentals. La renovació també afecta els temes: la violència de les relacions humanes, la falta de sentit de la guerra, el compromís de l’intel·lectual amb la societat o el comportament de l’home en una societat capitalista. Mireu aquest vídeo de Josep Porcar, sobre un poema de Bertolt Brecht traduït per Feliu Formosa. Bertolt Brecht. L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht. 218 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=