L’antiguitat (I): literatures orientals 1 LECTURES QUIXOTISME, JOAN FUSTER Ulisses és tot el contrari de don Quixot, justament perquè l’astúcia és així mateix tot el contrari de l’obcecació, del lirisme i del candor. Don Quixot, els quixots, perden el món de vista: Ulisses és el perfecte realista, un estrateg enginyós que no podria negligir ni el més petit detall de la realitat que l’envolta. Els «ideals» d’Ulisses eren d’una mediocritat casolana ben palesa, i per això serà sempre, en el judici de les persones refinades, un heroi menys radiant que don Quixot. És clar que Ulisses no tenia vocació d’«heroi», i don Quixot sí. Ulisses és heroi malgré lui, en el fons del fons, i en canvi, don Quixot viu obsessionat pels models de la cavalleria novel·lesca, que volia imitar. Ulisses era un pare de família convençut, egrègiament vulgar, que enyora la llar, la senyora i «el fum del país». Les seves aventures i les seves aventuretes li venien imposades per l’humor vel·leïtós dels déus o per les xambes de la vida. Però la seva aspiració última, recalcitrant i indominable, era l’estabilitat domèstica, conjugal i plàcida. Alonso Quijano estava trastocat per lectures fantasioses i inversemblants: emmetzinat de literatura. Després d’empassar-se mil històries de cavallers errants, es proposa de fer com ells i de superar-los en glòria i fama. Si les aventures d’Ulisses eren fortuïtes, les de don Quixot tendien a ser deliberades: vull dir que don Quixot les buscava, cosa que Ulisses no feia, impacient per arribar a Ítaca. Don Quixot busca aventures a conseqüència d’un empatx de literatura. El quixotisme és, sempre, una supuració literària. Si mai us tireu a la cara un pretensiós de quixot, ja podeu jurar de què va. El desinterès que correntment atribuïm al quixotisme és pura literatura. No és fingit potser. Però és un desinterès irreal. El quixot en qüestió «perd el món de vista». I fracassa. El mal, tanmateix, no és que fracassi. El mal és que li agrada de fracassar: hi troba una espècie de satisfacció íntima. Perquè el quixot ve després de don Quixot, i creu que, en la mesura que el seu fracàs es produeix, s’acosta al model cervantí. La subtilesa literària augmenta en precisió. I al cap i a la fi, els quixots no serveixen per a res. Són uns sacrificats inútils, d’una imbecil·litat taxativa. Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. Edicions 62 Activitats de comprensió 23. Per què diu Fuster que Ulisses no tenia vocació d’heroi? 24. Quina era l’aspiració última d’Ulisses? 25. Explica la diferència fonamental que presenten les aventures d’Ulisses i les de don Quixot. 26. Resumeix la valoració que fa Fuster d’aquests dos personatges. Activitats de comentari i contextualització 27. Esmenteu cinc personatges literaris universals i comenteu en quina obra o obres apareixen i qui en són els autors. Després, individualment, tria’n un i redacta un text en què el descrigues. 28. Comenteu quin és el vostre personatge literari favorit i per què ho és. Joan Fuster. Representació d’Ulisses. Portada de la primera edició de la primera part d’El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, llibre de Miguel de Cervantes. Madrid, Juan de la Cuesta, 1605. 20 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=