La poesia i el teatre des de la segona meitat del segle xix 8 CONTEXT LITERARI 4 LA RENOVACIÓ DEL TEATRE EUROPEU: IBSEN I TXÉKHOV El teatre europeu de la segona meitat del segle xix està dominat per dues tendències: la comèdia burgesa i les continuacions del drama romàntic. Contra aquest panorama es van alçar alguns autors que, partint del realisme, proposen nous camins: Ibsen, Strindberg, Wilde i Txékhov. Les obres teatrals d’Anton Txékhov (1860-1904) expressen la frustració d’unes vides i la tristesa per les oportunitats perdudes que es reflecteixen en éssers mediocres i incapaços d’adaptar-se als nous temps. Amb les seues obres més importants, com La gavina (1896), L’oncle Vània (1897), Tres germanes (1901) i L’hort dels cirerers (1903), va donar un tomb decisiu al teatre europeu, ajudat en part per les escenificacions del director d’escena Stanislavski. Txékhov va elaborar un teatre «d’estats d’ànim», va renunciar a l’acció dramàtica pròpiament dita i es va concentrar en la creació d’atmosferes. Els seus personatges viuen, passivament o amb angoixa i insatisfacció sordes, la decadència de la societat de la Rússia tsarista. El tema principal del teatre de Henrik Ibsen (1828-1906) és el dret de l’individu a la seua plena realització, enfront de les convencions socials i morals que en coarten la sinceritat, la llibertat i l’autenticitat. En Casa de nines, Nora, la protagonista del drama, acaba abandonant el domicili familiar, perquè se sent tractada com una nina i perquè el seu marit, Torvald Helmer, no és la persona que ella pensava. La seua decisió és sobretot un acte d’afirmació individual contra la moral i els costums establerts, com ocorre en el drama posterior, Un enemic del poble, en què és considerat com a tal el qui s’oposa a una societat corrompuda, que només té en compte els interessos materials. 5 ELS MOVIMENTS D’AVANTGUARDA L’expressió moviments d’avantguarda fa referència a una sèrie de manifestacions artístiques ben diferenciades. Però totes comparteixen la voluntat de ruptura amb la tradició artística i amb el model burgés de cultura, i l’afany de recerca i d’experimentació per a construir un llenguatge nou que permetera reflectir la vida moderna. En aquest èmfasi per la modernitat hi havia una consciència aguda del trencament que la societat industrial havia representat en la història de la humanitat. I també, una reacció contra els poders burgesos que havien conduït Europa a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Intel·lectuals i artistes van considerar la gran carnisseria que va representar aquesta guerra com una prova de la ruïna de la cultura i la moral tradicionals. Les avantguardes van transformar tots els aspectes de la creació artística: de l’arquitectura (Le Corbusier, Sert) a la música (Schoenberg, Stravinski), passant per l’escultura (Calder), el cinema (Buñuel) i, sobretot, la poesia i la pintura (Kandinsky, Picasso, Miró). L’EXPRESSIONISME L’expressionisme es va desenvolupar a Alemanya i als països centreeuropeus entre el 1905 i el 1933. Amb lligams amb el barroc i el romanticisme alemanys, es caracteritza per la tendència a projectar el sentiment interior sobre la realitat visible, que es deforma per tal de convertir-la en un ressò del drama personal. L’expressionisme va donar els seus millors resultats en la pintura (Emil Nolde i Paul Klee), en el cinema (Friedrich Murnau i Fritz Lang) i en el teatre (Frank Wedekind), però no va deixar d’influir igualment en la poesia (Georg Trakl i Franz Werfel) i en la narrativa (de Franz Kafka a Heinrich Mann i Alfred Döblin), la qual cosa va fer dels anys immediatament anteriors a la Segona Guerra Mundial un dels períodes més interessants de la història cultural alemanya. Metròpolis, del director alemany Fritz Lang, és considerada una de les grans pel·lícules del cinema expressionista alemany i de la història del cinema mundial. Henrik Ibsen. 215 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=