La poesia i el teatre des de la segona meitat del segle xix 8 CONTEXT LITERARI 2 EL SIMBOLISME El simbolisme es va presentar des del principi com una poètica no enfrontada a la del romanticisme, però sí complementària. En Les flors del mal, llibre en certa manera fundacional, Baudelaire oscil·la entre categories i procediments tradicionalment considerats romàntics, entre els quals hi ha la concepció del poeta com un ésser profètic, com a vident, o com un ésser inadaptat a les lleis comunes de la societat, i categories i usos retòrics del llenguatge que signifiquen una novetat evident, clarament contraposats a l’escola romàntica. No és sols que Baudelaire fera entrar, gairebé de sobte, el tema de la ciutat en la poesia europea, sinó que va inventar una nova poètica basada en una concepció molt innovadora de la col·laboració mútua entre els diversos sentits o sensacions –l’anomenada sinestèsia–, i va establir les bases per a la radicalització d’un aspecte que el romanticisme ja havia insinuat, és a dir, la relació estreta entre l’entitat verbal del vers i l’eficàcia fonètica i conceptual de la seua musicalitat. El moviment simbolista no es va perfilar completament fins que va ser teoritzat pels deixebles més pròxims a Baudelaire, en especial Mallarmé, que tant en els seus poemes com en els seus articles teòrics va acabar de definir els elements característics d’aquesta vasta producció poètica, que va des del mateix Baudelaire fins a molts poetes de la primera meitat del segle xx, com T. S. Eliot, Paul Valéry, Rainer Maria Rilke, Juan Ramón Jiménez, Jorge Guillén o Wallace Stevens. Expressions tan clares com la de Verlaine –«de la musique avant toute chose»– indiquen aquesta valoració intrínseca del vers com a organisme sonor relativament independent (de vegades ho resultarà del tot, com en molts versos de Mallarmé, de molt difícil connexió amb qualsevol objecte o idea). Quan es parla del simbolisme, es pensa sempre en el fet que les paraules del poema deixen de tindre un sentit únic i obvi per a remetre a diversos significats que donen com a resultat una cosa nova i màgica. Tota la reflexió simbolista considera el llenguatge poètic sobretot com a evocador o suggeridor d’un munt de sensacions. Això representa una novetat transcendental en la història literària occidental, i trenca amb la tradició poètica que veia el llenguatge humà només com un mitjà per a imitar el món real i el pensament. A més de Baudelaire, hi ha tres poetes que destaquen en el grup dels simbolistes francesos: Verlaine, Rimbaud i Mallarmé. Paul Verlaine (1844-1896) és un del poetes més importants del simbolisme. Els dos primers llibres que escriu, Poemes saturnians (1866) i Festes galants (1869), estan molt influïts per Baudelaire, però ja presenten unes característiques molt personals. Un dels aspectes més propis de la seua poesia és la tendència a voler convertir en música els versos. A partir de recursos com l’al·literació, els ritmes o les sonoritats rebuscades, intenta acostar-se a la idea de la melodia. En el fons, el que és diferent i nou en Verlaine, és la voluntat de demostrar amb la seua poesia que les sensacions i els sentiments es transmeten molt millor si només es suggereixen. Arthur Rimbaud (1854-1891) va ser un dels simbolistes menys preocupats per la fama i el reconeixement públic. Educat severament, manifestà aviat una rebel·lia i un inconformisme totals. Dotat d’una rara precocitat intel·lectual, amb catorze anys componia poemes de gran perfecció inspirats en Victor Hugo i Baudelaire, els quals admirà sempre. Contrari a Napoleó III, celebrà la caiguda del II Imperi i l’aparició de la Comuna (1871), i fugí de casa amb intenció d’arribar a París. En aquesta època començà la seua revolució poètica, caracteritzada per la ruptura formal amb qualsevol concepte de moral tradicional, amb la religió i amb la literatura. El fruit serà un dels seus poemes més colpidors: «El vaixell ebri». En Una temporada a l’Infern (1873) s’acomiada de la poesia, de les seues rebel·lions i al·lucinacions. Tanmateix, tot això reapareix en Il·luminacions, poemes en prosa, la majoria escrits entre el 1874 i el 1875, que representen el final de l’evolució poètica de l’autor. Stéphane Mallarmé (1842-1898) va tindre una vida absolutament diferent de la dels poetes esmentats anteriorment. Era un professor modest, un burgés de províncies, d’existència ordenada i regular. Però la seua poesia és una aventura vertiginosa viscuda a través de l’intel·lecte. Per a Mallarmé l’acte poètic és un intent de creació pura que tendirà a abolir completament la referència al món de la realitat exterior per a seguir només la llei interna del llenguatge. L’objectiu de Mallarmé no és reemplaçar la realitat aparent per una altra feta de sensacions, de relacions imprevistes i subtils, sinó aprofitar l’erosió que provoca sobre el món aquest joc fluid i suprimir al final tota realitat, a fi que s’establisca el regne pur de la paraula. El Prélude à l’aprés-midi d’un Faune és una peça musical de Debussy inspirada en un poema de Mallarmé. Arthur Rimbaud. 213 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=