La poesia i el teatre des de la segona meitat del segle xix 8 CONTEXT LITERARI 1 L’ARRANCADA DE LA MODERNITAT POÈTICA: DE BAUDELAIRE AL SIMBOLISME L’any 1857 té un valor simbòlic en la història de la literatura europea: aquell any van ser processades judicialment, acusades d’obscenitat i immoralitat, Madame Bovary i Les flors del mal. Flaubert en va ser absolt, però Baudelaire i el seu editor no van tindre tanta sort: van ser obligats a pagar una multa i a suprimir sis poemes de l’edició del llibre. El conflicte entre l’escriptor i la societat burgesa que van viure tant Baudelaire com Flaubert es va traduir en una nova literatura, la de la modernitat, caracteritzada pel refús a admetre cap restricció en la tria artística dels temes i centrada en l’experiència de la vida urbana. La poesia de Baudelaire, no obstant això, manté encara categories i procediments romàntics. Però Baudelaire se separa del romanticisme, sobretot, perquè per a ell el poema és resultat d’un treball meticulós i premeditat, no d’una il·luminació. La influència dels escrits teòrics de Poe va ser decisiva en aquest punt. Baudelaire va concebre per primera vegada la noció d’una naturalesa particular de la poesia, que ja no seria efusió sentimental ni didactisme filosòfic, sinó intuïció i suggestió. La veritable funció de la poesia per a Baudelaire era la imaginació, concebuda no com la capacitat d’inventar mons ficticis, sinó com la descoberta d’una suprarealitat que existeix al món. Les formes sensibles, múltiples en aparença, són de fet l’eco d’una realitat única. Només la imaginació del poeta pot captar l’existència objectiva de relacions entre la diversitat de les coses i els éssers. El poema «Correspondències» adquireix un caràcter programàtic d’aquesta nova concepció poètica. Ara bé, la imaginació és imaginació d’aquest món, i aquesta característica enllaça amb el tema de la modernitat expressada en la concepció de la metròpoli com a objecte artístic. La naturalesa, que havia estat el fonament de la producció artística anterior, és substituïda per una de nova, la gran ciutat, que imposa l’instant i la multitud com a formes del temps i de l’espai. A diferència de la poesia tradicional, que es basava en la bellesa serena del món natural per a expressar les emocions, Baudelaire va sentir que la poesia moderna havia d’evocar els aspectes artificials i paradoxals de la vida, i va proposar l’assumpció radical de la metròpoli i de la massa anònima com a matèria de l’obra d’art. Baudelaire reivindicarà també, contra la tradició artística, l’anormalitat, la dissonància, la lletjor, que donen misteri i atractiu alhora. Per a protegir-la de la trivialitat, la bellesa ha de ser estranya. Els poemes de Les flors del mal, la seua gran i única obra com a poeta, són, justament, «les flors malaltisses» de la civilització industrial, que fan d’aquest llibre, com ell mateix diu, un «miserable diccionari de melancolia i de crim». LES FLORS DEL MAL Les flors del mal evoca un món de paradoxes que són implícites en el contrast del títol. El terme mal expressa el ventall complet dels temes principals de Baudelaire –tedi, mort, depressió, angoixa, desesperació, sofriment moral i físic–. Però l’originalitat del títol es troba en l’associació de la bellesa i el mal, un oxímoron que suggereix l’operació alquímica d’extraure bellesa (poesia) del mal. Paral·lelament, en Les flors del mal es presenta la confrontació entre l’spleen i l’ideal. Spleen significa tot el que està malament al món: mort, desesperació, solitud, malaltia... I l’ideal representa la transcendència de la dura realitat de l’spleen, on l’amor és possible i els sentits s’uneixen en èxtasi. Baudelaire fa servir el tema de l’amor i de la passió per a expressar aquesta interacció entre tots dos. L’ideal és, sobretot, una fugida de la realitat a través del vi, de l’opi, del viatge i de la passió. L’ideal s’imagina com un estat de felicitat, d’èxtasi i voluptat on el temps i la mort no tenen lloc. No obstant això, el poeta és confrontat constantment amb la por de la mort, el fracàs de la voluntat i l’opressió de l’esperit. L’ideal no és una realitat coneguda, afirmada, que l’home puga aconseguir. És una pura aspiració vers un més enllà que s’allunya perpètuament. Llegiu el comentari del poema «Una carronya», de Baudelaire, que va ser llegit com un atac als valors burgesos. Escolteu el pòdcast de Ciutat Maragda dedicat al bicentenari de Baudelaire. Primera edició de Madame Bovary després de les correccions per ordre del jutge. Primera edició amb notes de l’autor. Charles Baudelaire. 212 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=