La novel·la realista i naturalista 7 UNA MIRADA ACTUAL Novel·la El lector superficial acostuma a trobar inadmissible el caràcter patètic i confús de molts personatges de novel·la. «L’home no és així», argüeix en la protesta. I un es pregunta: ¿veritablement, l’home no és, no som així? Tota fórmula, tota tècnica novel·lística, àdhuc la més escrupolosa en el propòsit realista, suposa sempre exageració: això és innegable. L’escriptor només conta, en general, els esdeveniments significatius del seu personatge, i, en aïllar-los i destacar-los, sol produir un efecte inflacionista o inflat, poc o molt, però sense remei. Però això, l’exageració evident, no és obstacle perquè la veritat del personatge –i la de l’esdeveniment– quedi indiscutida. Entre un home de novel·la, fingit, i un home de carrer, real, no hi ha massa diferència, com a tipus. En el fons, l’home de la novel·la no és més que l’home del carrer vist –o analitzat– per un novel·lista. Vist de sorpresa, en diríem. Potencialment, tots són personatges de Dostoievski –i esmento els de Dostoievski per la fama que tenen d’estranys i d’excepcionals–: tots som potencialment personatges de Dostoievski, a l’espera d’un Dostoievski que ens prengui per personatges. Les nostres petites misèries, i les nostres petites virtuts, que a penes destriem en la rutina quotidiana, es revelarien tremendament, èpicament angoixoses, sota l’òptica amplificadora, minuciosa, violenta, d’un gran novel·lista. Una mica, caldrà aplicar també aquesta reflexió al cas de l’edat dels personatges. Els infants i els adolescents adultitzats, que veiem en els llibres, no seran, doncs, tan adults com pensàvem en un principi. Sense excloure d’altres factors, apuntats ací o no, aquest de la complexitat s’ha de tenir en compte. Perquè, ni tan sols quan som adults, no ens veiem viure, no ens adonem de la vasta i dramàtica fluència de temps i de qüestions que constitueix la nostra vida. ¿Ens hi vèiem, ens n’adonàvem quan érem infants o adolescents? I tanmateix, el nostre viure d’aleshores devia ser tibant, foscament prenyat d’anhels, d’interrogants i de contradiccions. No ens veiem viure, ficats com estem en la nostra vida, ocupats a viure-la; habitualment no ens cal formular en pensament, en mots, ni en cap forma de lucidesa, tot allò que bull com a sentiment o com a sensació en el nostre cos mortal; sovint, ni arribem a sentir-nos sentir. L’ofici de novel·lista consisteix a suplir aquesta distracció, aquest defecte de consciència. Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. Edicions 62 Activitats de comprensió 1. Per què diu Fuster que tota fórmula novel·lística suposa sempre una exageració? 2. Per què entre «un home de novel·la, fingit, i un home de carrer, real, no hi ha massa diferència»? 3. A quina característica dels personatges de Dostoievski al·ludeix Fuster? 4. Per què diu que «tots som potencialment personatges de Dostoievski»? Activitats de comentari i de contextualització 5. Segons aquest text de Fuster, què pot aportar la novel·la a la nostra vida? 6. Què t’aporta a tu la lectura d’una novel·la? 7. Comenta algunes de les novel·les importants de la literatura universal que tracten el tema de la relació dels llibres amb la vida. 8. Quins dels novel·listes estudiats en aquesta unitat t’ha interessat més? Justifica la teua resposta. 208 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=