La novel·la realista i naturalista 7 LECTURES LA DAMA DEL GOSSET, ANTON TXÉKHOV Un nou personatge havia comparegut a la ciutat: era una dama amb un gosset. Dmitri Dmítrix Gúrov portava ja dues setmanes a Jalta i va començar a tenir interés pels esdeveniments del seu entorn. Estava assegut a la terrassa del Verne quan va veure una senyora jove, rossa i amb una boina en el cap, d’estatura mitjana, que es passejava pel moll; al davant corria un lulú blanc i pelut. Més tard la va tornar a veure als jardins públics i diverses vegades a la plaça. Anava tota sola, sempre amb la mateixa boina, i sempre amb el gosset; ningú no sabia qui era i tothom li deia, simplement, «la dama del gosset». «Si està sola, sense el seu marit, sense amics, no estaria mal fer-hi amistat», va pensar Gúrov. Encara no havia arribat als quaranta, ell, però ja tenia una filla de dotze anys i dos fills que anaven a l’institut. S’havia casat jove, quan encara era estudiant de segon curs, i ara la seua muller semblava que tenia gairebé el doble d’edat que ell. Era una dona alta i estirada, de celles fosques, prudent, digna i, com deia ella mateixa, intel·lectual. Llegia molt, escrivia d’una manera rebuscada i al seu marit li deia Dimitri en lloc de Dmitri. Ell, en secret, la considerava poc intel·ligent, curta i vulgar. Li feia por i no li agradava gens estar-se a casa. Feia molt de temps que havia començat a enganyar-la amb altres dones –ho feia ben sovint–, i probablement era per això que gairebé sempre parlava malament de les dones; quan se’n feia algun comentari al seu davant, exclamava: –Aquesta raça inferior! Li semblava que la seua amarga experiència l’havia instruït tant que considerava lícit anomenar-les com volguera; però el cas és que no podia estar ni dos dies sense algú de la «raça inferior». Quan es trobava entre homes, s’avorria, no semblava ell; amb els homes era distant, sorrut. Amb les dones, en canvi, se sentia lliure, sabia com s’havia de comportar i de què parlar amb elles; s’hi trobava a gust, encara que no diguera res. En el seu aspecte, en el seu caràcter, en tot ell hi havia un atractiu que agradava a les dones, que les predisposava a favor seu; ell ho sabia prou bé, això, i sentia que una força desconeguda també l’empenyia cap a elles. L’experiència crua i amarga, sovint repetida, feia temps que li havia ensenyat que si en un principi tota relació sembla una aventura lleugera que fa la vida més agradable, en el cas d’una persona respectable, sobretot si es tracta d’un moscovita vacil·lant i indecís, inevitablement es converteix en un problema complicadíssim que, amb el temps, resulta insuportable. Però cada vegada que coneixia una dona interessant, sense saber com oblidava les experiències anteriors, tenia ganes de viure i tot li semblava senzill i divertit. Una nit que sopava als jardins, la senyora de la boina va arribar lentament allà on ell era i es va instal·lar en la taula del costat. L’expressió del seu rostre, els seus moviments, la manera d’anar vestida i pentinada feien evident que era una dama, que era casada, que era la primera vegada que anava a Jalta i que, en aquella ciutat, s’avorria. Les històries que es conten sobre els costums llicenciosos de ciutats com ara Jalta gairebé sempre són mentida; Gúrov menyspreava aquelles xerrameques perquè sabia que tot sovint eren històries inventades per persones que, si en tingueren l’ocasió, pecarien tranquil·lament. Però quan la senyora del gosset es va asseure en la taula del costat, a tres passes d’ell, va recordar les històries de conquistes fàcils, d’excursions a la muntanya, i el pensament temptador d’una aventura amorosa fàcil i lleugera, d’una història romàntica amb una dona desconeguda, es va apoderar immediatament d’ell. Va cridar tendrament el gosset i quan l’animal se li va acostar el va acariciar. La bestiola va rondinar i Gúrov el va tornar a acariciar. La dama el va mirar i tot seguit va acalar els ulls. –No mossega –va dir, i es va enrojolar. –Li puc donar un os? –va preguntar Gúrov, i quan ella va fer que sí amb el cap, ell li va preguntar amb afabilitat–: Fa molt de temps que sou a Jalta? –Cinc dies. –Jo vaig arribar fa dues setmanes. Ricardo Piglia, «Tesis sobre el cuento». 204 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=